20140223 BTT Buscant Spiderman ...desesperadament!

Segona sortida en BTT d'enguany , després de la oblidable del passat 12 de gener , on vaig punxar fins a l'aburriment. No està malament l'entrenament d'enguany. El tema del sobreentrenament ...control.lat !.

Després de la sortida d'ahir dissabte organitzada pel Miki per Puigreig i els seus dominis , era d'esperar poca gent avui. Una llàstima que no hi pogués anar , com de costum l'organitzador ens porta per bells racons i els comentaris són bons tot i que sembla ser que les presses mai són bones companyes de ruta i ahir algú tenia pressa. Ai , ai , ai...!

Un parell de "guasaps" d'en Gerard i de l'Uri deien que avui ells si que sortirien i jo tenia un nou objectiu. Resulta que ahir al vespre vaig veure una bestiesa de les meves , la bauma del figuerot situada prop de Jorba i a més a més al seu interior s'hi trobava un trackable que em feia gràcia per estar "agermanat" amb el nostre de l'equip. Ja tenim un motiu ben senzill , o tonto , per anar a pedalar cap a Jorba. Qui no es contenta és perquè no vol !.

Arribo al Rosa i sols hi ha en Gerard , la puntualitat personificada , i els carreteirus Pep i Pepe.  L'Uri ha trucat tot avisant que vindrà tard doncs s'ha adormit.

Comentem el tema del e-werk del Pep que no li acaba de carregar la bateria. Al final el problema serà un tema d'ajust del voltatge de sortida. Un bon invent del que n'estic força content aquest catxarro, encara que és una opció un xic cara , cony d'alemanots , però és una brillant solució per fer quilòmetres ara que anem plens d'artefactes electrònics i ens cal anar carregant-los tot fent llargues rutes.

Tot just marxen els carreteirus i ja arriba l'Uri. Deu n'hi do per haver-se dormit ha anat per feina !. Sols passen un parell de minuts d'un quart de nou i ja comencem a pedalar. I mira que diu que a tres quarts de vuit tot just havia obert els ulls !.

Els exposo la meva proposta (indecent) i ho veuen la mar de bé. No problem. Carai , carai !, això s'ha d'aprofitar. Decidim anar tirant tot passant per sota la via i enfilant cap els plans de cal Codina.

El fet de ser sols tres fa que anem amb una certa lleugeresa i en un dit i fet ens plantem a Copons. Travessem pel bell mig del poble per anar a buscar la pasarel.la . Ara ja de formigó , res a veure amb aquella ronega i "aventurera" de fusta que hi havia fa uns anys.

Agafem el sender dels rierols. Als passos que travessem amb aigua , diferència de criteri en com passar-los entre ells i jo. Les meves sabatilles , model primavera no estan per les alegrias de les seves hivernals de goretex. No estem al mig de l'estiu per anar amb els peus molls i glaçats. Encara que als darrers passos tenen alguna sorpresa en forma de colar-se l'aigua per la part de dalt. No tot ho arregla el goretex...

Poc més d'una hora després de sortir de Calaf ens arribem a Jorba. Davant la proposta de si anar primer a esmorzar o a anar a buscar el geoamagatall , agafem aquesta darrerar opció.Encara no tenim gana i així farem una mica de temps.

Tot dubtant de com s'hi pot anar , agafem el primer trencall que mena a la pista rural de Tous , però veiem un cami que no ens atrevim a provar. Reculem . Maleït Newton. Ja es podia haver quedat quiet a sota el pomer. Ell i la ditxosa poma !.

Passem tot Jorba fins a la sortida per trencar per la via del cami de sant Jaume en direcció cap a les piscines. Les voregem i agafem un cami que després de baixar i donar-nos algunes alegries , de nou ens donen pel sac. Cami tallat . Al mig del tros. Cal recular de nou. Tornem a recordar l'amic Isaac. Que hi farem . Ja ho diuen que l'home és l'únic que ensopega un parell de cops amb la mateixa pedra. O més ...!

Quan tornem a l'indret de la piscina ens trobem amb un bon munt de caminants que van circulant de cara. Tot i els intents de l'Uri de recuperar el nostre terreny , marcat al terra en forma de dibuix d'un bici , no tenim sort. Que carai no cal que discutim per on han d'anar ells o nosaltres. Ara mateix és un tema de majoria ...i sols som tres. Els dibuixos que hi ha al terra no deuen voler dir res !.

Trenquem al proper trencall , en direcció a l'ermita de la Mare de Déu de la Sala. El gps ens va marcant com ens anem acostant. Ep sols 30m . Però tenim un bon precipici al nostre davant. Esta clar que aqui la línia recta pot ser la més llarga....fins i tot eterna!.

Tornem a pedalar tot seguint la pista que va baixant fort. Novament ens trobem amb més gent.Es nota que fa bon temps. Ara una colla d'uns deu ciclistes que enfilem cap amunt. Nosaltres ens arribem a l'ermita . Un curiós paratge que desconeixia. Aprofitem per fer fotos i proseguim la ruta ara agafant un sender que resultarà una petita volta per anar fins una font amb una curiosa sortida. Sempre podem aprendre alguna cosa.

Agafem el cami que va paral.lel a la cinglera.Veiem una cova amb l'entrada curiosament ben tapiada.
Tornen a baixar els metres que ens separen del tresor. Finalment arribem al punt zero. Amb la pista de la figuera , tot i que no hi ha fullles , la cosa és fàcil . Obrim la caixeta , signem i aprofitem per fer una mica d'exploradors tot mirant-nos de prop la bauma , Espectacular encara que el que més ens xoca és un altre forat tant ben fet. Lligant caps amb l'entrada que haviem vist abans , comentem que segurament tota la zona és rica en forats d'aquest tipus i que alguns poden ser perillosos.

S'obren un parell d'opcions: o recular per on hem vingut o mirar si el cami surt a algun lloc. Ja que hi som proseguim el cami que fa molt bona pinta. Uns metres més endavant anem a sortir al punt inicial on haviem reculat abans d'entrar a Jorba. Ja ho diuen , la primera pensada és la bona !.

Ara ja anem cap a La Gallega per esmorzar que ja ens l'hem guanyat. Som el segon grup darrera d'una colla de caminaires però al cap de poc vindran més ciclistes i trialeros. El dia és asoleiat i podem veure força moviment de ciclistes que van i venen tot aprofitant la tranquil.litat de l'antiga N-II en un dia més que primaveral.

Amb un temps "standard" d'aturada , una horeta , proseguim encarant pel bell mig del poble en direcció cap el castell. No ens hi arribem , trenquem pel cami que tira cap a Rubio.

Al gronxador passem el rierol i enfilem cap els plans de Rubio. Ara ja comença a fer un bon solet i alguns de nosaltres aprofita per treure abric. O això o podem arribar ben cuits.

Passem pel núcli de Traver. La caseta dalt de l'arbre està força arreglada. Comentem amb en Gerard que s'ha canviat la decoració "gore" de fa uns anys quan estava plena de caps de nines .

Travessem la carretera de Rubio i prenem el bell cami que ens durà als pasos del rierols que estan  d'allò més bucòlics, hi podem veure inclús ànecs collverd nedant-hi tranquil.lament.

Arribem a Copons . Un parell d'opcions : la més directa , però carregosa de pujar per on hem baixat al matí ,  la cantera, i la mes planera però llarga de fer un tramet de carretera de Veciana fins el trencall de mas Lloretó. Triem aquesta opció , tot fent una paradeta a la font , on podem intuïr el sender que baixa pel dret. Apte per trialeros sense vertigen.

Desde la carretera veiem com estan fent obres a l'antic "merendero". S'ha engravillat el cami i estan refent la teulada. Millor era un raconet carregat de bons records d'infantesa.

Agafem el trencall cap el molí de la roda on tot xerrant hi arribem rapidament.

Anem pujant per la pista fins agafar el sender que surt a les "lejies" , l'antiga Apliclor. Així ens arribem a Sant Martí on prenem el passeig de la riera , tot i que a l'indret dels rentadors som una mica covards davant l'oferiment de l'Uri de continuar i el deixem a l'indret dels rentadors. Queda pendent per un altre dia veure si es pot continuar com anys enrrera es podia fer fins sortir del poble. Avui que anem be de temps decidim començar a pujar cap a la trialera de sota Ferrera .

Sols ens queda la darrera pujadeta del dia , fins la creu de Sant Sebastià per baixar cap el pou i passar per les ceràmiques, avui tenim bula papal , oi Uri, donant per finalitzada la sortida d'avui.

En total una quarentena llarga de quilòmetres i un objectiu complet amb la descoberta d'un bon indret. Perfecte !.

Fotos Picasa    Track wikiloc

20130215 Volta a Canalda, geocaching i raquetada nocturna: 3x1 Ofertes d'hivern...

Feia uns dies que el mal temps no ens deixava l'oportunitat de fer un volt per l'espectacular zona de Canalda tot combinant una bona caminada i vies ferrades amb un parell de nous geocachings publicats a la zona.

Amb tot això s'ajunta l'excusa de que la passada nit fos lluna plena per poder fer la raquetada nocturna. Un altre clàssic que ja és gairebé inevitable a aquestes dates ! Tot un pack d'un tres per un pels temps de crisis que ens toca viure.

Per la jornada del matí al final sols s'apunten 4...gats : el gat vell Manel , el gat mesquer Manolo , en Gerard i jo. Miau , marramiau ! Potser si que les meves propostes són massa ... indecents!.

A més a més de ser pocs , afegim el fet de que cal que marxem amb dos cotxes doncs en Manel no té planejat vindre a la raquetada.

Ens arribem fins a cal Pubilló on deixem els cotxes amb un cert recel no sigui que els amos de la casa pensin que volem a fer ves a saber quina cosa . En aquests temps que corren sols el fet de rondar pels voltants d'una casa es pot convertir en tota una aventura ... i un perill !.

Posem en marxa els nostres gps i comencem a enfilar per la pista, encara que veiem un certa diferència entre la ruta descrita a engarrista , per cert una boníssima web sobre activitats de muntanya, que baixaria cap al barranc a buscar el GR i l'inici de la ferrada i per altra banda el track que duem que ens fa recular uns metres per la pista per on hem vingut . El gps ens marca que tenim el geocaching de la ferrata a menys de 90m . Segons la ruta descrita ja hi passarem al tornar. No ens posem nerviosos que ja tenim temps.

Tot discutint sobre si fem la ruta bé o no , en Manolo amb un somriure sarcàstic ens treu de dubtes. Està arrepenjat a una fita de fusta amb una plaqueta amb la inscripció "Ruta de Canalda". Ja podriem guardar el gps a la bossa !.

La veritat sigui dita , tota la ruta està molt ben marcada i durant tot el recorregut anem trobant aquests senyals. Inclús al principi trobem un tramet molt remogut , en teoria arreglat , per alguna màquina tipus Bobcat que l'ha deixat força fressada , inclús en excés pel meu gust. Sort que no ha plogut o això seria un parany de fangeig de por !.

Tot creuant el rierol per un petit pontet , arribem a una molt ben arreglada font de Pallerols , fruit de la tasca de conservació feta fa uns anys tal i com ens indica la placa que hi ha al costat.

Ara el cami va enfilant-se tot seguint durant trams la riera de Canalda. pel mig del bosc fins que sortim a un cami ample.

Tot aquest lloc ens caldrà mirar-lo amb més calma doncs forma part d'una futura proposta per enllaçar la Cambrils-Cambrils amb aquest entorn pintoresc de les roques de Canalda. Amb temps ...i una canya, a veure si podem fer alguna cosa xula !.

Desde un punt elevat del cami podem veure ja la volta que hem estat fent i ja veiem el nostres cotxes en front a l'altra banda del barranc. Iniciem aqui el bell tram a tocar de la característica i captivadora paret de Canalda. Embadalits per la bellesa del paisatge ens despistem lleugerament. Aqui si que calia mirar el gps. Cal que reculem uns metres fins el trencall des d'on podem arribar al començament de la ferrata.

Trobem la corda . No tenim gaires bones sensacions, Esperem que més amunt això canvii. Ens equipem. En Manel home de poques paraules sembla que li canvii el caracter quan està a la muntanya i no para de xerrar i explicar històries.

Comencem a pujar ...gairebé tots menys en Manel que continua remugant . Ara li toca el torn al casc. Després d'una bona estona de batallar i renegar , va i al final no se'l posa.  Li cal una renovació ...al casc!.

La ferrada és una mica precaria . Agafar-se per la línia de vida és la única manera de poder passar cap a les coves per una lleixa que en algun punt sols s'insinua. A més a més sempre et queda el dubte de saber com estarà agafat aquest cable a l'altre banda.

Un a un anem passant fins arribar-nos a la primera de les coves amb unes espectaculars vistes de tota la façana sud del Port del Comte. No és d'extranyar que ja des de temps remots aquesta paret causes sensacions . Que grans tenien que sentir-se els que amb mitjans força precaris pujaven aqui dalt !. Quina extranya sensació de grandesa i petitor barrejades.

Tot fent els deures trobem la petita carmanyola amagada , un dels dos motius amagats d'aquesta ruta.

No serem els primers doncs la setmana passada l'amic Pallanga , que va vindre a la ruta de la Batalla , ja els va fer. Mala sort !. Decidim deixar-hi un trackable per motivar si cal una mica més al proper que vingui a pujar aqui dalt.

Ens decidim a explorar una mica aquest entorn tant ferestec. De fet sols veure les restes de les edificacions existents et ve al cap aquest costum de l'home de pujar amunt , ja sigui per defensar-se o pel sol motiu de pujar-hi.

Veiem una instal.lació preparada per fer-hi un rapel i baixar directament però no duem cordes , les hem deixat al cotxe. Caldrà tornar a baixar per la ferrada.

Seguim uns passos cap a les coves annexes, però aqui si que el "cable" de vida ...es mereix el nom de "filferro" de vida . En un cas un trist filferro rovellat agafat amb un vell buril i en l'altre cas tres filferros que tot i teoricament triplicar la seguretat ens foten els pels de punta. Ai mama por !.

En Manolo al.lucina. S'emparra pels diferents punts de les coves. que es mereixen una visita amb més temps. Seguint el seu gust per lo salvatge, aqui està "en su salsa" . La seva concepció de la casa ideal la té mig resolta aqui: les diferents coves permetrien fer-hi unes bones sales , amb unes bones vistes si senyor ! Però anar de la cuina al menjador pot ser tot una aventura!

Despres de xafardejar una mica decidim continuar la ruta i tot parlant de començar a esmorçar , baixem.

Reemprenem la ruta que va flanquejan la roca , amb alguna breu inspecció a les coves annexes com ara l'Espluga Melera , o a ca l'Andreu on tenim la visita sobtada d'un munt d'ocells que marxen de cop tal i com han vingut. Potser creien que pujariem als seus dominis!.

Finalment després de passar l'indret del Ditet ens arribem a la cova de ca la Rita , la darrera que es va deixar d'habitar. Avui amb un  bon solet . La darrera vegada que hi vaig estar amb tota la familia ens varem tindre que aixoplugar a les seves edificacions doncs ens va fotre un bon xàfec. A ca la Rita varem compartir sostre amb una colleta de cabretes que avui hem vist abans quan sortiem de la cova dels moros.

Aprofitem per fer visita de cortesia al catxé que hi ha i proseguim breument la ruta fins a parar a esmorzar. O parem ara a esmorzar o no sé perquè l'hem dut a sobre !.

Ara ja amb les piles carregades per una bona estona proseguim la ruta que ens durà a una pista ample . Aqui passem per costat d'una casa que ha estat fortament remodelada , amb una bona remoguda i esplanada dels terrenys propers.

Al passar pel seu costat una bona colla de gent estan fent els preparatius pel dinar. Si agafem el fil de l'acudit de la implicació diferent que té una gallina amb l'entrepà de truita vers la del porc amb l'entrepà de pernil , aqui un pobre conill hi estarà fortament implicat en l'apat.

Just ens cal travessar la carretera i agafem el cami que surt a dreta.

Després d'un parell de ziga-zagues ens encarem tot reseguint les marques blanc i vermelles del gr.

No sé si pel fet d'olorar els flaires de la preparació de la manduca o per l'hora , resulta que ara el tema de conversa és el de la preparació culinaria de diferents plats.

Davant nostre tenim de nou tota la magnifica cornisa de la paret de Canalda que de nou ens enlluerna tot contrastant el blau del cel amb els seus característics tons ataronjats.

Certament el lloc té una mena de màgnetisme , tot i que la vida aqui no deuria ser gens fàcil.

A la nostra dreta anem veient diferents formacions que menen cap els territoris que passem quan fem la ruta de l'Aigua i també cap els pla de l'Hostal del Vent . Queda aqui oberta la porta a una posible excursió que ens enllaci el Port del Comte amb Solsona tot passant per aquests indrets i pel castell d'Isanta.. a veure si trobem alguna cosa.

Tot seguitn les traces del GR i sortint del bosc per anar a uns plans més descoberts anem a espetegar a la Casanova , on ens cal pujar a buscar la carretera fent un tram asfaltat fins al trencall que mena a Canalda.

Ara queda un petit tramet amb unes espectaculars vistes que ens porten al salt de la Perdiu , un idilic i singular punt d'extremada bellesa on l'aigua baixa encaixonada pel bell mig d'uns erosionats gorgs fins saltar per una cornisa fins el toll. No sé si aquest punt esta mancat d'aigua durant moltes de l'any però ha de ser un refrescant plaer descansar aqui sota el remull del salt després de fer una baixada al bon temps.

La zona està molt ben arreglada amb la Font de les Esplugues , el nom no enganya doncs la paret està plena de coves , i tot un seguit de rètols indicadors de les diferents espècies d'arbres i d'arbusts que ens anem trobant.

Nosaltres deixem la via principal que pujaria cap a cal Pubilló i seguim les marques de la ferrada que ens demostra desde el primer moment que els "camallargs" tenim una certa avantatge en aquesta ferrata. Carai quins passos més separats .

Al final en algun decideixo optar per passar-lo per alt doncs estirar-te a la dreta per despres fer-ho a l'esquerra no li veig la gràcia.

A part d'aquest tema els estreps són de gran qualitat i la pujada es fa força bé , ara bé pujar amb els xics de casa ho haurem de deixar per quan siguin més grandets....!

Abans de coronar fem el geocaching que hi ha , tot fotent-nos un fart de riure sobre la bogeria de posar en aquest lloc la caixeta de marres. Certament com deia l'Asterix " estan bojos aquests romans !."

Després de la troballa un darrer pas vertical i afrontem ja la part final de la ferrada que ja és força planera . Aixó i arribem just a tocar del parking on tenim els cotxes. Ni fet a mida !.

Agafem els cotxes i decidim anar a dinar al mirador de Codó , on novament hi ha una de les nostres bestiesses. Es tracta d'un dels veterans , doncs des de l'any 2005 que es troba aqui i sempre que veniem al coll de Jou ens quedava a la vegada molt a prop i lluny. Avui és el dia de tancar temes pendets !.

Donem el tomb per la increible zona de picnic amb unes 40 graelles . No sé si aquesta zona està tant freqüentada que mereixi aquests honors .

Contra pronòstic , dinem al mateix mirador aprofitant uns instants en que no fa gens de vent i toca un solet que ens permet fer el mos en un agradable parentesi gairebé primaveral , tot gaudint d'un privilegiat escenari.

Les vistes que tenim , encara que lleugerement enterenyinades per una suau calitja ens donen molts motiu de conversa , la serra de Busa , la de Guixers , la mola de Lord, ... un bé de déu d'indrets que conformen aquesta espectacular i captivadora comarca .

Acabem de dinar i abans de tornar al cotxe anem a buscar la ditxosa capseta que finalment resulta que es troba en un punt de fàcil accés ...si el trobes! Ja ho deia l'avi les coses s'han de buscar allà on són...!

Tot i els intents de fer recapacitar en Manel que es quedi i que ja truquem perquè el presi li puji unes raquetes , finalment en Manel torna cap a Calaf. Potser si l'haguessim apretat una mica més ...hagues caigut!

Ara bé la segona de les propostes : anar caminant fins al refugi de Bages que és on hem quedat amb la resta per fer la raquetada nocturna. Son gairebé les 4 da la tarda. Aparquem el cotxe a coll de Jou , ens posem les botes, carreguem les raquetes a l'esquena i cap el refugi hi falta gent !

La caminada es va fent força distreta . Tot el recorregut està ben net , a excepció del darrera tram després del mirador on la neu ja fa acte de presència. Això si continuem sense posar-nos les raquetes més per tossuderia que per una altra cosa . Així poc abans de les 6 ja arribem al refugi.

Quan entrem , el refugi està ple d'un munt de canalla que estan acabant de fer el berenar i reposen les forces després d'una jornada d'esquiar.

Teòricament a aquesta hora haurien de sortir de Calaf la resta de l'expedició però una foto del grupet que ens envien a dos quarts de set ens donen idea de que tot plegat anirà endarrerit. L'espera la fem a base de coca coles, cerveses i bosses de patates. Si no arriben aviat d'aqui es pot sortir ben tort!.

Per passar l'estona tibem de les revistes de ciclisme que hi ha i d'uns tríptics de la Pedals del Pedraforca. Una altra ruta , que també entra dins la llarga llista d'opcions a fer.

Finalment arriba la resta de la troupe, que són una bona colleta : el presi que ha enrredat a son pare , en Xavi Busquet, en Tito Casanoves , l'Ignacio i el seu fill , en Jordi Selva , en Jaume Roig i un vell conegut de les primeres sortides en BTT , en Joan Estany.

Cal que anem per feina o no ens donarà ni temps a fer res. I a quarts d'dotze hem d'estar al Cobert on tenim taula reservada.

Dit i fet son gairebé un quart de nou quan comencem a caminar fins més amunt de l'heliport on ens calcem les raquetes i comencem a enfilar pista a munt en direcció cap al Mirador de Querol.

Tot sentint de fons la megafonia del concurs de salts pujem directament. Així , sense escalfaments , que collins !. Fa força bo , la temperatura es força agradable , i el vent que sempre acostuma a bufar , avui es manté força calmat.

Pel que fa a la deesa Selena , sols un moment mentre ens posem les raquetes es decideix a sortir, gairebé el temps just a que li poguem fer una foto , després s'amaga sota uns nuvolots que la mantindran tapada durant tota la raquetada. Esperem tot el mes per ella per llavors fer-se l'estreta !.

Arribem dalt de tot . En altres ocasions tindriem una bona vista però avui inclús una lleugera boirina enterenyina la foto de grup. Que carai ! Tot i així aprofitem la bonansa tot fent uns carquinyolis i un cafetó que en Xavi duu a sobre. Si senyor n'hi ha que si que saben sortir de casa !.

Baixada fent una mica de volta per les pistes on podem veure la temperatura que marquen els canons: 5ºC. El xipi-xape dels darrers metres ens demostren que el termòmetre no va pas malament. Quina diferència amb l'any passat!

Arribem de nou al parking. Amb la furgo del Presi ens baixem al Gerard, Manolo i a mi fins coll de Jou on recuperem el meu cotxe , ens canviem i tirem cap a avall a Solsona.

Just a l'indret del camping ens comencen a caure les primeres gotes. Hem salvat el dia ben bé pels pèls. Demà serà un altre dia , i amb fang , si has d'anar amb bici , un infern , oi Uri ?. Ara sols ens queda fer una de les parts més interessants de la jornada : fotre una bona pizza al Cobert. Bon profit !.

Fotos Picasa      Fotos (Gerard)

20131213 Experiencia Ternua ...un sueño !

Lo prometido es deuda. Tal y como le comenté a Ricardo Idiakez, el director de comunicación de Ternua intentaré con esta crónica agradecer el inolvidable fin de semana que pudimos disfrutar con Anna , mi mujer , como premio al concurso que monto la marca y que es la primera experiencia Ternua.

Todo empieza en el bar , ¿donde sinó empiezan la mayoria de las historias ?,  del rocódromo Ingravita mientras estamos esperando a que nuestros hijos finalicen su sesión como cada sábado.

Hojeando la revista Desnivel me fijo en el anuncio de un concurso de la casa Ternua:  "Gana una chaqueta y un fin de semana con Alberto Iñurrategi". Foto al canto y en casa respondo a la pregunta de cual es el animal asociado con la marca. ¿Facil no ?...

La cosa queda mas o menos en el olvido . El tema de los juegos de azar y concursos siempre me ha sido esquivo...y esta no iba a ser una excepción.

Hasta que el miercoles 20 de noviembre recibo una sorprendente llamada : "Hola Ramón , te llamo de Ternua .... ". Era Ricardo el director de comunicación de la marca .

 La primera idea es que es una broma pero a los pocos segundos no consigo desenmascarar al gracioso y veo que en todo caso parece una broma muy bien hecha. Efectivamente la suerte existe.

Al cabo de unos minutos llamada de Matxalen para pedirme una foto para que sea publicada en los medios y empieza para nosostros la cuenta atrás a este anhelado fin de semana.

Y asi hasta el viernes en que Xavi Abella , el responsable de Ternua de la zona nos viene a buscar a Calaf. Todo un lujo. La experiencia para mi empieza aqui mismo con el hecho de no conducir e ir con taxista ...eso si una espesa niebla parece querer fastidiar la historia.

El fenómeno meteorológico tan propio de nuestra tierra , no es algo nuevo para Xavi , viviendo en Lleida , donde es también frecuente y sin ir mas lejos llevaban toda la semana sin siquiera poder ver el sol.

Cuando llegamos a Vielha vamos directamente al hotel Pirene que será donde dormiremos y desayunaremos. Dejamos las bolsas en la habitación y bajamos a Montgarri Coffeeshop con Kim y Lola en la tienda y Ana en la barra que nos empieza a involucrarnos en parte de la filosofia Ternua : la del Pintxopote.

Saludamos a la gente de Ternua , Ricardo y Elena que nos "avisa" que sera la que nos lleve a las redes sociales.

Tambien coincidimos con los que inmortalizaran este fin de semana : el fotógrafo Juanjo Otazu y el cámara Ian Baquerin. Con ellos intercambiamos timidamente algún aspecto técnico , aunque mi ligera equipación no tiene nada que ver con sus mochilas repletas de gadgets. El steadicam que lleva Ian es una auténtica declaración de dínámicas intenciones .¡Esto promete !.

Viendo que el bus de los periodistas lleva retraso y nuestro cicerone Xavi tiene una larga lista de tareas por realizar , decidimos dar un respiro e ir a dar una vuelta por las calles (heladas) de Vielha , y esa excusa encontrar una par de nuestras locuras que ademas nos permitan conocer un poco más donde estamos, vamos hasta el Conselh Generau d'Aran y Sant Miqueu de Vielha .

Poco más podemos hacer pues estan a punto de llegar el resto de los convocados al evento y hemos quedado en encontrarnos de nuevo en Montgarri Coffeeshop para ir a cenar.

Cuando volvemos hay mas gente , entre ellas el propio Alberto Iñurrategi con el que intercambiamos unas primeras impresiones sobre toda esta movida. Su lema para el fin de semana es claro : prohibido aburrirse. De momento la cosa parece asegurada. Solo esperamos que el tiempo nos ayude y no de al traste con todo estos preparativos.

Unos minutos más y nos dan la esperada noticia : ¡ los periodistas ya han llegado! . Kim nos guia por las calles de Vielha hasta el restaurante Eth Corner donde tenemos una sala preparada.

Tras las presentaciones ya podemos ver que con hambre no nos vamos a quedar. ¡ Carai como se cuidan por aqui arriba !.

Acabada la cena , tenemos la presentación corporativa de la marca Ternua por parte de Ricardo y la esperada presentación de la chaqueta Jannu , el producto galardonado y sus especiales características de la mano de Sergio Morales de Polartec con especial hincapie en uno de los tejidos que lo componen , el nuevo Polartec alpha.

Tras ello reparto de los premios. Un par de estas prendas que tan buena pinta tienen , va a parar a nuestras manos como ganadores del concurso y a cada uno de los afortunados periodistas para mañana realizar un test "in situ" con la raquetada a Montgarri. Ahora que ya tenemos la teoría , vamos a por la práctica.¡ Ya estamos nerviosos por testear...!

La vuelta al hotel la realizamos paseando y de esta manera podemos ir charlando amigablemente y dando cara a los diferentes medios a los que pertenecen  entre ellos Javier Gonzalez de la revista Oxigeno , Jorge Millaruelo de Outdooractual , Juan Manuel del Diario Vasco ,Juanma Molinero de Noticias de Guipuzcoa, Jordi Tió del Periodico , Fernando J.Perez del Correo , Eva Martos de Desnivel , ... con los que podemos intercambiar algunas impresiones "of the record".

La consigna antes de ir a dormir es mañana a las 8:30 desayunar en el hotel para después subir hasta el Pla de Beret donde esta la base operativa de Montgarri Outdoor.

Ya el sábado , tras el desayuno , y el chivatazo de Xavi que no carguemos mucho las pilas , llega el bús. Nos montamos y como colegiales vamos ansiosos por vivir esta experiencia . Sin embargo pintan bastos. A medida que ganamos altura la niebla se va cerrando más y más hasta que llegamos al Pla de Beret que se encuentra inmerso en una espesa niebla.

Las oportunas indicaciones que Lola nos va realizando durante el trayecto acaban por hacer sonreir al personal ante la imposibilidad de ver nada. De momento debemos poner bastante imaginación. ¡Paciencia !.

Al hablar de esta ruta ,ademas de la Marcha Beret en la que habia participado , me viene en mente unas mini vacaciones allà por el 94 en que realizamos esta ruta viniendo de Arties, aunque fue en verano y con las BTT's, con la gente del recién renacido club ciclista Calonge de Segarra.

Como han cambiado las cosas. Una de las anécdotas más curiosas de esas vacaciones fue cuando en una de las rutas cerca de Arties en los pasos aéreos de los túneles de las viejas instalaciones de aguas , uno de los nuestros sin previo aviso se sacó de la mochila un telefóno móvil , artilugio que en esa época era rarísimo de ver , y llamó a su mujer que estaba de compras en Vielha para decirle donde estabamos. Aunque la coletilla de "en media hora " estamos alli abajo ...ni de lejos , ni con móvil ni sin el !  La tecnologia es una ayuda para nuestras aventuras pero milagros: los justitos.

Bella estampa la de los 50 caninos con sus casetas al lado de la oficina y empezamos a dar motivo de envidia en el grupo puesto que al final solo nosotros realizaremos el camino de vuelta en trineo. El resto de la expedición lo realizaran en motos de nieve.

Nos calzamos las raquetas , hacemos la foto de grupo e iniciamos el suave recorrido paralelo al Noguera Pallaresa.

Cuando casi no llevamos ni un centenar de metros susto con el perro de un caminante con el que nos cruzamos.

Incluso yendo atado y sin motivo aparente , se abalanza sobre Ricardo con malas intenciones para su muñeca y el recubrimiento de Pertex Quantum de la manga de su chaqueta. Al final por suerte todo queda en la anécdota del día .

De repente el cielo se abre y nos brinda una soleada mañana que nos permite recorrer y admirar el camino hasta Montgarri. La niebla que hace unos minutos nos amenazaba con un triste dia y empañaba la jornada ha sido cambiada por un radiante sol que engrandece el bellísimo paisaje , digno de una buena sesión fotográfica, tal y como vemos a los chicos de las cámaras Juanjo e Ian disfrutando mientras estan trabajando.

Un par de "pinchazos" en forma de soltarse una reacia raqueta izquierda de Anna pero proseguimos nuestro caminar hasta el puente donde al Noguera se le une su afluente , Arriu de Parros. Y es pasado este punto donde los chicos de la intendencia nos tienen preparado un tentempie con bocadillitos , frutos secos y bebida. Vamos que la excusa del hambre y la sed no la vamos a poder utlizar para esta ocasión ....

Mientras estamos charlando Alberto se extraña de que debamos recorrer unos 25 quilómetros para ir al rocódromo más cercano: Ingravita . Sin duda esto es algo impensable en su tierra , cuna de la escalada deportiva y con una afición mas arraigada con rocódromos en cada municipio.

Aún podemos sorprender más a Alberto explicando como nos sirve el geocaching para dar aliciente a los niños de ir al monte. Eva la redactora de Escalar de Desnivel toma nota y parece interesada en el tema que también desconocia. ¡ No hay problema , en breve ya tendremos ocasión de mostrar con un ejemplo en que consiste !.

Proseguimos nuestra paseo , ahora realizamos un tramo de recorte con bajada por nieve polvo que permite a Kim demostrar a Xavi Abella que va de "paquete" por estar lesionado , que el concepto de moto de nieve se puede ampliar al más puro off road motorizado.Y no será que son ligeritas las motos....!

Tras el receso y al poco de proseguir , ya vemos la silueta inconfundible del campanario de Montgarri al fondo y nos preparamos para el último tramo.

Aprovechamos para realizar la foto de grupo con este bella estampa tras nosotros y nos acercamos al refugi que esta a nuestra disposición.

La chaqueta ha cumplido su misión y tambien nos ha mostrado que abriga con el frio inicial pero con actividad y buen tiempo como al final no hemos quedado empapados en sudor como con otras prendas ocurre. Este invierno que promete nieve ya tendremos ocasión de probar condiciones algo más duras...

Los 60 metros que marca la pantalla de nuestro gps son un aliciente y una dificil renuncia por lo cual decidimos probar la busqueda a la cual se nos une picada por la curiosidad Eva que fotografia y documenta todo el proceso.

Tras unos minutos de buscar donde no toca , pues la pista:  " bajo piedras" , ahora en invierno y con un gruesa capa de nieve , quizas no sea óptima, finalmente descubrimos la preciada cajita. Ya lo decia mi abuelo, las cosas hay que buscarlas en su sitio ...

Fuente: Revista Desnivel

Aqui dejamos una moneda que llevabamos encima para la ocasión. No sabemos si vamos a contribuir mucho en ayudar a cumplir la misión que su propietario le ha asignado: ir hasta Vancouver. De todas maneras: ¡ Buena suerte !.

Volvemos al refugi , donde Kim y sus chicos ya nos tienen preparada la mesa y con celeridad van trayendo gustosos platos :  Paté de montaña , olla aranesa , pimientos del Padrón , entrecot , magret... Por suerte la vuelta no será andando , que si no podria ser tremenda....!

Tras la comida , por parte de los periodistas se aprovecha la sobremesa para realizar la anhelada entrevista a Alberto.

Podemos ser testigos de primera mano de la rueda de prensa.  Me impresiona la naturalidad y ese quitar hierro a ciertos aspectos de su trayectoria con un fino sentido del humor.

Estamos en un mundo en el que por desgracia demasiado a menudo es mejor saberse vender que valer y esta actitud humilde y sencilla choca , ennoblece y dice mucho a favor de Alberto.

Su estrecha relación con Ternua ,sus proyectos futuros ,  la reciente e increible hazaña de Ueli Steck con su escalada "express" al Annapurna , la masificación de ciertas montañas , el espiritu de la verdadera cordada con un guiño a sus últimos compañeros de cordada Juan Vallejo y Mikel Zabalza son temas que se van desgranando de una manera íntima y relajada.

Dan ganas de continuar escuchando pero por desgracia tenemos unos horarios y nos avisan que debemos empezar a prepararnos para la vuelta al Pla de Beret pues el dia va menguando. En nuestro caso y con envidia sana nos montamos en los trineos para iniciar la vuelta antes que los periodistas que volveran en moto saliendo unos minutos tras nosotros y ya nos cazaran.

Fuente: Ternua

Que decir de esta extraordinaria experiencia. El trineo tirado por estos increibles animales bajo la voz Hugo , el musher y con el mismísimo Alberto realizando las funciones de musher-copiloto. ¡ Un lujazo !.

Quedan en nuestra memoria imagenes como la arrancada tremenda del trineo, los nervios de los perros , las curvas enlazadas por el interior del bosque , la voz de mando de Hugo , el trotar de los perros en los llanos , el precioso cielo teñido de rojizos tonos tras la puesta de sol , la luna asomando a nuestras espaldas. La sensación ciertamente es díficil de explicar. ¡ Sin palabras !.

Finalmente llegamos a Pla de Beret donde nos esperan el resto de la expedición. En pocos minutos empieza a oscurecer y a notarse el fresquillo.

Esta bajada de temperaturas hacen que nos subamos al autobús rapidamente para volver al hotel .

Vamos charlando animadamente con la dicharachera Dora , Eva y con Elena mientras Juan Manuel nos cuenta su experiencia con osos en la travesia con trineos.

Cuando llegamos  al hotel , el tiempo justo para cambiarnos y empezamos a vivir la experiencia "pintxo-pote" que iniciamos en Montgarri Coffeeshop , donde aún con el pincho en la garganta , y a la voz de: "Venga venga" , pasamos a Vielhitos  , sin tiempo a perder , y mucho menos a aceptar el reto de advinar el número de tapones de corcho de la gigantesca columna de vidrio pasamos a una nueva taberna, ahora es eth Basteret , carai con la técnica del pintxo-pote ...y acabamos en Urtau donde con la esposa de Alberto , hablamos de los niños y las diferencias en el carácter aún siendo hermanos. Coincidimos en el planteamiento de que cadas uno tiene su carácter y no hay que forzar las situaciones. Me gusta la frase que leo : "Si quiere un campeón en la familia, entrenese...mientras tanto, deje que su hijo juegue feliz !

Lástima que no podamos seguir la charla. Nos comentan que ya es la hora. La sala esta preparada y debemos ir a la conferencia.

 Admirando las bellas fotos que nos va pasando y escuchando las crónicas , actualizada respecto a la que realizó el pasado marzo en Barrabes BCN con su reciente "fracaso" en el Paiju Peak podemos impregnarnos de ese espiritu.

Tras la charla nos reparten un bonito poster de una fotografia realizada por el propio alpinista. La ocasión la pintan calva para pedirle un autografo.

El domingo Juan Manuel Sotillos nos obsequia con un magnífico calendario con unas bellisimas fotografias de su aventura con velero por la Antartida ademas de un ejemplar de 40 planes que prometemos no va a quedar en un rincón y utilizaremos. Las rutas hacen muy buena pinta y tenemos la excusa perfecta.

Ahora tenemos la opción de realizar una matinal de esqui con un forfait en Baqueira pero decidimos declinar la posibilidad que amablemente nos ofrecen y tras el desayuno y ver como el resto de la expedición se deciden por repetir experiencia de raquetas en un caso y esqui alpino por otro, nosotros realizamos una matinal de "novios" , sin niños , visitando el museo y callejeando tranquilamente por sus calles.

Tras comer en la terraza de Mandronius que nos permite disfrutar de un soleado dia casi primaveral volvemos a nuestro centro de operaciones , donde nos podemos despedir de todo el equipo que nos ha permitido disfrutar de este fin de semana mágico.

Nuestro esforzado cicerone Xavi nos lleva de regreso a nuestro Calaf , ¡ y volvemos a la niebla !. Ha sido una experiencia al completo que nos sera imposible olvidar. Gracias y  ... non gogoa , han zangoa !.

 Track wikiloc raquetas        Track wikiloc trineo      Fotos Picasa         Video Ternua Jannu Weekend

Outdoor actual     BTT Ian    Video Oxigeno TV    Desnivel     Blog Diario Vasco   Diario Vasco

Blog El Correo (Basabide)     Blog de Moli