Som a Brest , a una creperia fotent-nos el sopar. Hi ha alguns clients que ens demanen per fer-se una foto amb nosaltres abans de començar a pedalar de nou. Vaja que som un espectacle...i barato!
Gairebé fa dues hores que hem passat pel control quan arranquem de nou , ara toca pujar el Roc Trévezél . Quan portem una mitja horeta corrent , de cop veig que em falla el llum davanter i es queda en standby. Paro a reparar el cablejat i fins a donar amb l'avaria perdem setze minuts. El que faltava !
Això no és tot, al cap d'una estona s'acaba la bateria del MP3 , curiosament aquesta per mi és pitjor , intento connectar el cable USB de la sortida del e-werk al MP3 però aquest cable està fotut , ja que és el causant de que de tant en tant em pari el gps. La pluja no li va anar gens bé. Curiós que tot el connexionat d'aquest magnific invent sigui estanc , però al final hi hagi un trist connector usb domestic. Que hi farem!.Un punt a millorar.
Sense música el ritme va caient i aquella marxeta que portava al sortir de Brest es converteix en una llarga agonia . Ara no sona la música ...o si ho fa deu ser la marxa funebre !.
Tot sol vaig encarant el port i sols veig les llums dels "japos" que s'acosten pel darrera però deuen anar pitjor que jo i al final no m'atrapen, cosa que demostra que sempre hi ha un pitjor. "Siempre positivo ...nunca negativo", que deia en Van Gaal...
Abans de coronar em passa un ciclista i això em fa desvetllar una estona. Amb ell arribo a les antennes i comencem a baixar. Cal posar neguit per vencer la son i converteixo els quilòmetres fins a control en una mena de contrarrellotge individual.
La tensió per arribar fa que la son desaparegui , l'adrenalina corre a tot drap i amb aquesta marxeta enfilo els darrers quilòmetres abans de Carhaix. Ara si que ja torno a anar sol , doncs el meu company de viatge ha tingut ara ell la crisi i s'ha quedat enrrera.
Al control de Carhaix estan a punt de plegar trastos , de fet el que mengem ens surt de franc , estan acabant les existències. Barra lliure!. Mengem una mica i sortim de nou. Encara que tot i que sembla breu la nostra estada a control ha estat d'una hora.Aqui a la PBP el temps a control passa i ràpid!.
Portem una mica més d'una horeta pedalant cap a Carhaix i arribem a un control improvisat que un paio anomenat Max té montat pel seu compte al davant de casa seva.
Aquesta és una de les parts més curioses de la PBP , la de la cordialitat i la hospitalitat de la gent que vas trobant a peu da la carretera. Quan ho expliques no et creuen . En Max té un bé de deu de begudes i cafè que serveix de manera altruista. Jo vaig cardat de son i els dic als meus colegues que vagin tirant , que vull fer un breu cop de cap per trencar el son . Continuar amb son és un perill que no vull assumir.
Li pregunto al Max si em puc estirar un moment al seu cobert per estar més resguardat de l'aire. Llavors tot i que va coix i duu una crossa, ràpidament m'acompanya cap al cobert i m'ensenya una mena de traster amb ordinadors i un llit i un matalàs al seu costat , on ja hi ha un altre ciclista dormint i em diu que dormi , sense por que m'avisarà a l'hora que li digui. Li dic que sols fins a un quart de sis. Dit i fet , marxa i tanca el llum i jo dormo com a la glòria.
Al cap d'una estona em desperta , és l'hora convinguda , sembla un rellotge suís. Jo tinc la sensació d'haver dormit tota la nit. Ha estat menys de mitja hora però el seu efecte ha estat genial .Li agraeixo a en Max la seva entrega per nosaltres. Merci Max , gent com tu fan gran aquesta prova!!!. Aquest tipus de situacions formen part d'aquesta magia que té la prova , una màgia que et captiva i t'atrapa i et fa tornar a ella cada quatre anys i oblidar les estones dificils que hem passat.
Quan torno a agafar la bicicleta , em trobo eufòric. Surto d'allà amb una bona cadència a les cames. Les sensacions són molt bones , aquell estat en que el cansament desapareix i el cos et respon a tope. Curiós el cos humà i aquesta capacitat per sorprendre't , com es possible que passis en uns instants de no poder donar una pedalada a anar com una moto.
Quan arribo a Corlay trobo un americà aturat a la cruïlla. M'ensenya el seu casc bonyegat, ha patit una forta trompada. Em diu que havia parat a descansar. Primer em fot por però llavors veig que està plegant un sac bivy i em diu que ha fet una becaina per refer-se. Reacciona bé, sembla que tot plegat sols ha estat un susto. Trompades a la caixa dels trons...poques !.
Al cap d'una estona arriben en Colell i en Ribi , i es sorprenen de veure'm al seu davant . El fet de portar el gps i el track m'ha ajudat a no donar volta.
Els comento tota la pel.licula d'en Max i anem tirant fins a Saint Martin des Pres on a costat d'un bar hi ha uns bancs i uns toldos , com si fos una mena de control , aquest pagant ,no ens mal acostumem! . S'està fent de dia i aprofitem per fer una xocolata ben calenta , doncs el que ens queda fins a Loudeac és un continu trencacames de pujadors i baixadors , i hi ha molta humitat a l'ambient.Cal escalfar motors!.
Arribem a Loudeac, el control dels 400. Anem una mitja hora tard respecte els meus temps del 2007.
El control sembla que té els minuts comptats. Nosaltres esmorzem una mica i al sortir ja han desaparegut totes les valles que delimitaven tot el recorregut d'entrada i de sortida , cosa que inclús fa que momentaniament perdi les referències i rebi una escridassada d'ajuda per trobar la sortida.
Al sortir vaig a una botiga de material informàtic que he vist al entrar a veure si trobo un cable usb nou. Estic una bona estona fent cua però al final val la pena i l'acosegueixo. Als trams nocturns el tindre música que em trenqui el son és un punt a favor i trobo ben emprat el temps de l'espera. Qui no es conforma és perque no vol !.
Continuem cap a Tinteniac , passant abans pel control secret d'Illifaut i belles poblacions com Saint Meen-le- Grand , ara més il.luminada que quan hi varem passar al anar.
Durant el trajecte qualsevol llogarret és bo per trobar controls de gent espontania , que són feliços amb la nostra breu aturada ,xerrar una mica i amb el simple gest de donar les gràcies et retornen un somriure com a gest d'agraïment.
Una gent entregada a "la petite reine" com coneixen aqui a la bicicleta. És aquesta festa en que transformen el teu humil pas per casa seva , tant se val si som els primers o els darrers. Aquesta sensació de festa que et transmeten els carrers guarnits amb qualsevol cos , unes flors, una bicicleta vella , unes cintes de colors,... no importa tot fa festa!.
Nosaltres al nostre país , podem organitzar grans proves d'aquest tipus però encara ens queda molt per arribar a obtindre aquestes sensacions pel públic entregat.
Quan ens manquen una trentena de quilòmetres ens aturem a una area de descans i aqui es comencen a torçar les coses.
En Ribi seu a menjar una mica mentre en Colell diu que tira una mica per anar a buscar un lloc on beure.
Al cap d'uns breus moments reprenem la marxa esperant trobar el Colell aturat a algun bar més endavant.
Al trencall de Quedillac anem seguint les fletxes de color taronja i no veiem que en Colell s'ha aturat a un punt d'avituallament i dormir. De fet , tant en Ribi com jo ni tant sols veiem el punt d'avituallament.
Continuem i al no veure'l al primer bar que hi ha a la plaça del poble per on passem pensem que el tenim al davant inclús fem una persecució en els tobogans per atrapar un ciclista amb maillot blanc i blau , que al final resulta no ser ell.
Al final coronem les antenes i ja sols ens queda baixar cap el control de Tinteniac , que per no perdre el costum trobem amb la restauració tancada.
En Ribi aprofita per portar la bici al mecànic i mentre jo em foto un entrepà i en reservo un altre per més endavant. Mai se sap!
En Colell arriba deu minuts més tard , diu que ha fotut un esforç molt gran per atrapar-nos i com és que no l'hem vist.
Una vegada m'he acabat l'entrepà veig el Colell sortir del control i llavors vaig al mecànic a veure si encara queda en Ribi. Tampoc hi és. Collins ja han marxat !. M'acabo ràpidament la coca cola i surto del control. A la sortida del poble em trobo amb en Ribi que està esperant. Li comento si ha vist passar en Colell. Em diu que no . Ospes tu! Comencem a fer una persecució a veure si l'atrapem fins que decideixo fotre el pilot automàtic. Ja n'hi ha prou , aquestes escalfades sols duen a malgastar inutilment les energies i per aquestes proves de tant llarga durada no duen enlloc. Si està al davant ja ens trobarem al control. I si està al darrera també.
En Ribi veig que continua apretant , però al cap d'una estona el trobo aturat al mig d'un poble menjant un plàtan . Em diu que ha atrapat un ciclista que anava per davant pensant que era en Colell i que al final ha resultat que no ho era.
Continuem i al cap d'uns quilòmetres veiem al mig d'una recta en Colell assegut a l'ombra d'un arbre. Quan hi arribem ens diu que ja n'hi ha prou. Que ha fet molt desgast. I que ho vol engegar tot a rodar, amistat inclosa. Hi ha molts nervis. Tenim una forta discussió sobre si haviem vist o no el punt d'acollida de Quedillac. Sobre si l'haviem deixat tirat.
Porto més de vint anys pedalant amb en Colell , n'hem passat de tots colors i mai l'havia vist així ni havia viscut una situació com aquesta, un cúmul de circumstàncies que en una prova extrema exploten.
Al final arribem a una solució de compromís quan ens diu que el que necessita és descansar una mica allà mateix.
Una mica de temps reparador potser és el que a tots ens convé. Quedem que ens arribem fins el control de Fougeres , que està a una vintena de quilòmetres d'on som.
Proseguim la ruta i uns minuts abans de les 18h ens arribem al control de Fougeres. Jo que soc tossut de mena faig una breu aturada de nou a les muralles per intentar fer
l'assalt del castell , però al final decideixo que millor ens deixem de romanços i vagi cap el control.
Passo pel control , compro un entrepà de pernil dolç i vaig fins al davant de la restauració on ja hi ha en Ribi i ens disposem a esperar l'arribada d'en Colell.
Aqui comença l'agonia , van passant els minuts i en Ribi em diu que si a les vuit del vespre no arriba en Colell que li sap molt de greu però plega . Jo encara faig números per veure quines mitjes cal fer per continuar dins la prova. Serà que soc més tossut que un gat borni però encara tinc esperances en veure entrar en qualsevol moment en Colell pel control.
El fet de que el telèfon del Colell no funcioni i no ens poguem comunicar fa que tot sigui encara més complicat.
Irremediablement veiem com el temps s'esmunyeix entre els nostres dits i no hi podem fer res. Continuar suposaria deixar en Colell i trencar la paraula unes hores després de tindre una fortissima discussió sobre deixar tirat o no.
Al nostre darrera als menjadors per part de la gent del control comença la festa de clausura. Vestits amb roba identificativa de color verd veiem com van agrupant-se per inicar aqeusta clausura. Per megafonia parlen de l'exit de l'organització, sonen paraules d'agraïment a la feina feta , se senten aplaudiments , crits , brindis i una euforia en l'ambient que contrasten amb la nostra situació.
Prop de les vuit demano a un d'ells si em pot dir si el dorsal del Colell els figura com a retirat al control anterior, no sigui cas que hagi reculat fins a Tinteniac.
Molt amablement em fa acompanyar per un controlador i caminant ens arribem fins a la zona de cronometratge i control , on ens topem amb els responsables que ja estan tancant el local amb clau. Ens diuen que ja ho han desmontat tot , inclús les catifes lectores dels xips i que ells ja marxen. Ara si que ja no hi ha opció , la prova ha finalitzat per en Colell doncs no podrà passar per aquest control. La PBP 2011 ja és història per nosaltres. Aqui acaba el "projecte" Los Ramones.
Quan finalment arriba en Colell , la seva cara és un poema . Està destrossat. Mengem una mica . Ara ja de franc . Estan acabant les existències i ens conviden .De nou ens trobem amb barra lliure. Ja ho podien haver fet abans , m'han cobrat dos euros per un parell de talls miserables de pernil dolç!
Per aconseguir l'adreça d'un hotel em diuen que ho comenti a una controladora que porta una samarreta de color diferent que pel que puc entendre li confereix algun càrrec de responsabilitat. Començo a parlar amb ella i quan portem una estoneta conversant , amb el meu perfecte frances de la Sorbona amb un accent del mateix Bilbao em diu: "Hablas español ?" . Jo li dic: "si" . "Pues entonces lo hablamos los dos, no !".
El seu nom és Cècile , i resulta ser professora per adults de castellà. Ens diu que quan acabi de despedir-se de la gent ens acompanya fins a un hotel F1 que hi ha a Fougeres. La seva cara de son es gairebe pitjor que la nostra. Les tasques d'organització també són una autèntica prova de resistència , no ens en queda cap mena de dubte.
Al final es despedeix de la resta de gent del control i ens fa seguir amb el seu cotxe, fins al mateix hotel i despres ens deixa el telefon per l'endemà la truquem per anar a Vitré , la població on hem d'agafar el tren, doncs ha quedat amb altres ciclistes per fer aquesta "operación retorno".
El seu gest en aquests moments l'agraïm profundament , però creiem que ja hem abusat prou de la seva hospitalitat i decidim que l'endemà farem el trajecte d'una trentena de quilòmetres en bicicleta. De totes maneres , merci Cècile per la teva ajuda!.
L'endemà després de dormir com troncs i esmorçar a l'hotel iniciem el nostre periple "extra PBP" , així ens diriguim cap a Vitré.
La meva idil.lica idea de moure's per França amb bicicleta combinant-ho amb el tren s'en va una mica al canyet al treure els bitllets. Sortosament al final trobem solució i agafem un tren de rodalies que en pocs minuts ens porta fins a Rennes. Allà caldrà que fem una horeta d'espera fins que passi el nostre TGV amb les reserves de places per les bicicletes oportunes. A Rennes sortim de l'estació per fer el trago just a l'altra banda de la plaça tot agafant-nos uns merescuts minuts de relax. Al final som nosaltres tres i un holandès , els que ocupem el vagó i el tenim tot per nosaltres fins a Le Mans quan puja un paio tot trajat que ens mira una mica rars. Raó no li falta la veritat. Per cert que l'holandes anava amb un bicicleta plena de gadgets elèctrics , caixa d'interruptors per derivar l'alimentació dels llums des de qualsevol de les dues dinamos: una a la roda del devant i una altra al darrera , gps per que la seva familia li faci el seguiment per internet , ... vaja semblava més del profesor
Franz de Copenhague que una altra cosa.
Tota aquesta moguda ens ha d'apropar fins a Paris. Concretament a l'estació de Montparnasse , al bell mig del rovell d'ou. Després agafo un taxi fins a Plaisir per anar a buscar el cotxe i retorno a Paris a buscar els altres dos Ramons i les bicis. Enguany si que podem dir que hem fet la Paris-Bret-Paris , fins a la mateixa capital.
Per a mi ara ja ha començat el compte enrrera per la PBP'2015 però toca esperar quatre anys ... o
menys !
Fotos Picasa web Paris-Brest-Paris Anada
