20110821-25 Paris-Brest-Paris (1) Anada

Sembla que era ahir i ja hi tornem a ser , quatre anys més tard tornem a anar carregats fins dalt en direcció cap a Paris. Bé , per ser més exactes als extrarradis de Paris, prop de Versailles a un ciutat dormitori anomenada St.Quentin en Yvelines, que des fa una bona pila d'anys ens acull a tots els que estem enamorats d'aquesta bogeria que és la PBP , l'anomenada Olimpiada del Cicloturisme. Una prova que qualsevol amant de la bicicleta que pugui hauria de provar. Encara que després es transformi en una mena de droga que fa que hi tornis i en resultis addicte tot i passar estones dures.
Enguany la nostra estada previa a la prova ha estat sota mínims.ja que hem pogut disminuir els costos al poder fer les verificacions diumenge els ciclistes que sortiem a 84h.
Com a contrapartida les nostres verificacions han estat més pobres i deslluïdes , doncs hem vist menys ciclistes , eliminant una mica la màgia de poder contemplar aquells "trastos" a les verificacions que semblen fruit d'un viatge en el temps.

El fet de dormir a un hotel F1 a Plaisir , a deu quilòmetres de la sortida , fa que a les 3h30 ens llevem per sortir cap allà. No volem repetir el neguit de la sortida del 2007 quan dormiem al F1 de Trappes i varem arribar els darrers a la graella i amb nervis. Enguany no volem que ens agafin amb els pixats al ventre...!
Quan arribem a la plaça dels Drets Humans i després de seguir les indicacions que la gent de l'organització ens fa , entrem a l'estadi on podem fer una mica d'estona tot fent petar la xerrada amb la colla de Sant Celoni i els de Granollers fins a tres quarts de cinc , moment en que comencem a circular per sota les carpes per segellar els nostres carnets i passar a la graella de sortida a esperar el moment clau del "pistoletazo".
Amb puntualitat ens donen la sortida , però quan portem menys de dos quilòmetres comencen a caure les primeres gotes. Ai , ai , ai que això ja ho coneixem!.

Tot i sortir més endavant que en l'edició anterior , en molt pocs quilòmetres quedem amb un pilot molt reduït que de sobte es trenca al despistar-se un del davant a l'indret de les nombroses rondes que fem. Això ens obliga a recular i és suficient per perdre pistonada amb aquesta colleta. Ara ja quedem sols i anem fent a un ritmet no tant alt com en altres ocasions, però amb la voluntat de que es vagin fent quilòmetres sense fer mal.  
Quan ja s'ens ha fet de dia i estem enfilant les llargues rectes direcció Montargne de cop sentim el xiular d'una roda. En Colell que ha punxat al darrera , té la roda feta merda. No ens avenim de que pugui estar tant feta pols. Canviem coberta tot veient com van passant grans colles , entre elles en Julià que para breument quan li fotem un crit. Havia sortit uns vint minuts al nostre darrera. S'està menjant un entrepà i ja en porta un altre a la bossa del darrera preparat. Porta una PBP més que jo i està disposat a parar poc , aquest és el seu lema , el principi fonamental de la manera de fer Randonneur. Nosaltres no hi estem acostumats , la veritat.

Una vegada arreglada la roda continuem , hem d'arribar a Mortagne-au-Perche , primer control , on ara al anar no s'ha de segellar , sols a la tornada però si que es pot avituallar. Així ho fem , ens estem 38 minuts, i jo encara que vull agafar poca cosa no puc evitar fotre un plateral que no sé ni com acabar-me. Una petita decepció , per un freaky d'aquesta prova com jo. En aquest control he menjat en altres ocasions el famós pastisset Paris-Brest  , un bonissim pastis en forma de roda que va neixer per conmemorar aquesta prova a inicis del 1900. Però en aquesta ocasió no n'hi ha. La dona que em serveix el menjar em respon : Je suis desolé!. Que hi farem !, "Moi aussi".

Sortim del control , que com la majoria dels pobles de la ruta es troben dalt d'una muntanyeta i quan portem poc recorregut ens comença a ploure ,sembla que anirem alternant els trams en que al 2007 no varem agafar aigua amb un bon ruixat enguany. Temes pendents potser ?.I això que fa temps que no em foto amb en Tomàs Molina.Deu m'en guardi !.

A l'indret de la Hutte , per passar la carretera de Le Mans a Alençon la gent de l'organització ens fan senyals. Ens aturem tots tres però ens diuen que anem bé , sols que en Colell es posi el xaleco reflectant per seguretat dons està plovisquejant i hi ha poca visibilitat.
Al cap d'una estoneta deixa de ploure però quan ja estem secs i estem a punt d'entrar al control de Villaines-la-Juhel , aigua un altre cop , i entrem amb un parell de canadencs companys de ruta xops a control.

Sols passar per la catifa de control del xip , m'en vaig a fotre'm un té ben calent abans de dinar per evitar que amb aquesta aturada s'em foti el fred al cos. Enguany el control està més buit que en altres ocasions. Anem un quart d'hora més tard que en la darrera edició però el menjador es buit.
Arranquem cap a Fougeres , un tram que va pasant per poblets força castigats durant les guerres mundials com Gorron amb els seus típics monuments en memòria als soldats caiguts a les guerres mundials. Sempre hi ha un moment per pensar en aquesta bestiesa que és la guerra.

A mig cami coincidim amb un vell conegut , el paio australià que va amb una microbicicleta i que ja varem fer un bon tramet. Em diu que la bici és la mateixa que en aquella edició, una mena de prototip que li costa varies hores de muntar però que li permet viatjar sense tindre que embarcar la bicicleta, tot en una maleta. Quins invents...!

Quan a les vuit del vespre arribem a Fougeres , aqui calco el temps del 2007 quan vaig arribar amb el colega Asensio del P.C. Barberà, i llavors ens queda el dubte de si continuar per sopar més endavant i aprofitar una mica la llum de dia o sopar ara i fer el mateix que en aquella edició.
Una vegada hem passat per control , tot mirant la grisor del cel , gairebé a cara o creu decidim quedar-nos . Estem de sort. Tot just ens hem assegut a taula cau un petac d'aigüa dels que foten por , amb una espectacular tormenta de trons , llamps i vent dels que et gelen la sang. De moment l'hem encertat , ara estariem molls com polls.

Al acabar de sopar ja no plou. sortim i jo m'avanço a intentar fer una de les meves bogeries. Un geocaching a les muralles del castell,  encara que sols porto les coordenades i gairebé no sé ni quin tamany té.No hi ha sort , just quan desconnecto el gps per agafar-lo i anar-hi a peu, es para la pantalla del gps. Sembla que l'aigua i el conector USB no són bons amics. Deixem-ho correr. Espero que arribin els altres Ramons i comencem a enfilar la pujada cap a les antenes i els jardins de l'anomenat Versailles Bretó.
A mig cami abans de Tinteniac trobem el control secret on decideixo fotre'm una dutxa. L'opció de dormir i pagar quatre euros em sembla ara massa cara i llençar els cales doncs sols volem fer un cop de cap , no pas estirar-nos a dormir bé.Així ho fem al menjador fem un breu trencason i tornem-hi.

Arribem a Tinteniac i jo passo pel mecànic que m'afini el canvi del darrera. Quan el té ajustat l'home em fa adonar que tinc el cable del canvi de plat també fet malbé. Em diu que agafi un tarja i que li envii un email si acabo. Li dic que tant si acabo com si no li enviare una foto , encara que la camera ha agafat humitat internament i les fotos surten amb una aureola divina.No hi ha manera de fer fotos amb una mica de decència a aquesta prova , el 2007 em va entrar sense voler el mode nocturn i tinc la meitat de les fotos d'aquell any o cremades o de color verd....!

Despres anem als menjadors tot i que tal i com m'ha explicat el mecànic que ha estat un drama , la gent de la restauració ha tancat i ha deixat als darrers corredors sense opció. A la zona de control sols es poden agafar algun entrepanets i nosaltres ja no en trobem. Tal i com hem diu aquest home amb un poblet de poc més de 1000 habitants si surts d'aquests serveis extres de l'organització, a aquestes hores és impossible trobar solució.

Al mateix menjador que es troba tancat decidim habilitar la nostra habitació i fer-hi un cop de cap juntament amb uns "japos" que estan tirats per terra i foten mala pinta. Sort que no ens veiem les nostres !.

Dormim una estona abans d'encarar cap a Loudeac , un dels controls claus de la PBP, el dels 400+400+400 ,tal i com vaig fer a la meva primera participació del 99 on hi vaig dormir al anar i al tornar de Brest.

A Carhaix , just quan estem a l'avituallament ens trobem en Jordi Ballester que ja torna cap a Paris. Parlem dels avituallaments i ens aconsella una pastisseria just al sortir del control.Li farem cas!.

Quan soc fora em trobo amb el colega de Bilbao del brevet 1000 , en José Luis Gonzalez, amb qui varem passar el pas de la Yecla. Em comenta sobre el Josep Maria i el Fons a qui ha vist a Brest , i precisament al sortir del control i just quan som al davant de la pastisseria passa l'Holandès amb el Petri a roda enfilant els darrers metres abans d'entrar al control.
Comprem unes pastes que foten una pinta....! De fet preu per preu fugim dels menjars multitudinaris per anar a aquesta altra opció més relaxada...i bonissima !

Mentre el Colell i en Ribi acaben de fer la mossegada a aquestes passtes , els dic que m'avanço un moment , doncs al mig de Carhaix hi ha un geocaching que es va montar en motiu del pas del Tour de França per aquesta població, i em feia gràcia fer. Dit i fet , aquest si que és un plis plas , tot i que al veure'm anar per uns altres carrers hi ha gent que em diu que m'equivoco per anar a Brest. Signo el log i quan em reincorporo al carrer veig els meus colegues que passen. Just a temps!.Ni fet a mida , em reintegro al grupet.

La ruta de Carhaix a Brest passa per una zona de gran bellesa , propera a Huelgoat. La carretera en aquest tram es troba gairebé amagada sota la frondosa vegetació que va vorejant el llac i la cosa no s'esclareix una mica fins que sortim a la ja més transitada carretera que puja cap a Roc Trévézel , on ens anem creuant amb els ciclistes que retornen cap a Paris .
És un fet ja gairebé tradicional en aquesta ruta mentres anem enfilant cap el coll , l'únic port com a tal de tota la ruta , però sense gaire duresa, sense cap mena de dubte molt menys dur que aquestes montanyes russes que són el continu puja-baixa que és tota la ruta i que poc a poc va fent estralls.

El que trobo més esgarrifós és la velocitat de vertígen a la que baixen aquestes bicis carenades quan els compares amb la velocitat de les bicicletes tradicionals. D'autèntica bogeria , a més foten un soroll que posa els pels de punta !.
Corenem el coll on s'han aturat una bona de cotxes que ens animen , i iniciem per fi la baixada . Una estoneta més tard també ens creuem amb en Anselmo Mur , el d'Osca que va pujant ja els darrers metres del coll.

Tota la baixada és converteix en una autèntica processó de ciclistes que van enfilant cap amunt de retorn cap a Paris. Així passem la bella localitat de Sizun , on el seu pas és tot un clàssic en la prova i any rera any hi hem passat alguns moments embabalits contemplant l'escena insòlita.

Parem per fer un breu mos abans d'agafar el trencall cap a esquerra i iniciar els darrers quilòmetres que ens portaran fins a Brest. Parem al pont a fer la foto de rigor i comencem una volta que tal i com ens va comentar en Francesc Porta a la presentació enguany s'ha ampliat el recorregut d'entrada fent un llarg tomb turístic per la ciutat per la zona portuaria i les muralles fins arribar al nou emplaçament del control.

Quan demanem per menjar una mica ens diuen que la restauració està tancada . Una altra vegada i ara no hi ha excuses del fora temps , hem arribat una hora abans del seu tancament. Quan els demano si tenen entrepans , em comenten que sols tenen pa i que no ho podem acompanyar amb res , però que podem menjar una sopa . Els dic molt amablement que no , de ganes els diria que se la fotin allà on no sona , però en realitat no tenen la culpa , però els exposo que això pot arribar a ser un veritable problema. A aquestes hores no tindrem cap mena de problema , podem anar a buscar una pizzeria on sopar , però en algun control a segons quines hores de la matinada aquest problema pot arribar a ser vital. Si vens amb la idea de que els controls a qualsevol hora són per poder avituallar-nos et costa trencar amb aquesta idea i anar a buscar-te la vida pel teu compte. La veritat sigui dita , en cap de les tres edicions anteriors no recordo haver-me trobat en aquesta situació.

Al final ens dutxem tal i com ja és gairebé tradició al arribar a aquest control i decidim anar a buscar un lloc on sopar i anem a espetegar a la creperie de Cornuaille , un local que trobem en direcció a la sortida de Brest i on el Colell degusta per primer cop unes bonissimes crêpes que tot i les reticències inicials acaben per agradar.

Ara ja estem a mig cami , sols ens queda la meitat...això ja esta fet !...o no ?



Fotos Picasa   Tornada