Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MUNTANYA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MUNTANYA. Mostrar tots els missatges

2014/02/15

20130215 Volta a Canalda, geocaching i raquetada nocturna: 3x1 Ofertes d'hivern...

Feia uns dies que el mal temps no ens deixava l'oportunitat de fer un volt per l'espectacular zona de Canalda tot combinant una bona caminada i vies ferrades amb un parell de nous geocachings publicats a la zona.

Amb tot això s'ajunta l'excusa de que la passada nit fos lluna plena per poder fer la raquetada nocturna. Un altre clàssic que ja és gairebé inevitable a aquestes dates ! Tot un pack d'un tres per un pels temps de crisis que ens toca viure.

Per la jornada del matí al final sols s'apunten 4...gats : el gat vell Manel , el gat mesquer Manolo , en Gerard i jo. Miau , marramiau ! Potser si que les meves propostes són massa ... indecents!.

A més a més de ser pocs , afegim el fet de que cal que marxem amb dos cotxes doncs en Manel no té planejat vindre a la raquetada.

Ens arribem fins a cal Pubilló on deixem els cotxes amb un cert recel no sigui que els amos de la casa pensin que volem a fer ves a saber quina cosa . En aquests temps que corren sols el fet de rondar pels voltants d'una casa es pot convertir en tota una aventura ... i un perill !.

Posem en marxa els nostres gps i comencem a enfilar per la pista, encara que veiem un certa diferència entre la ruta descrita a engarrista , per cert una boníssima web sobre activitats de muntanya, que baixaria cap al barranc a buscar el GR i l'inici de la ferrada i per altra banda el track que duem que ens fa recular uns metres per la pista per on hem vingut . El gps ens marca que tenim el geocaching de la ferrata a menys de 90m . Segons la ruta descrita ja hi passarem al tornar. No ens posem nerviosos que ja tenim temps.

Tot discutint sobre si fem la ruta bé o no , en Manolo amb un somriure sarcàstic ens treu de dubtes. Està arrepenjat a una fita de fusta amb una plaqueta amb la inscripció "Ruta de Canalda". Ja podriem guardar el gps a la bossa !.

La veritat sigui dita , tota la ruta està molt ben marcada i durant tot el recorregut anem trobant aquests senyals. Inclús al principi trobem un tramet molt remogut , en teoria arreglat , per alguna màquina tipus Bobcat que l'ha deixat força fressada , inclús en excés pel meu gust. Sort que no ha plogut o això seria un parany de fangeig de por !.

Tot creuant el rierol per un petit pontet , arribem a una molt ben arreglada font de Pallerols , fruit de la tasca de conservació feta fa uns anys tal i com ens indica la placa que hi ha al costat.

Ara el cami va enfilant-se tot seguint durant trams la riera de Canalda. pel mig del bosc fins que sortim a un cami ample.

Tot aquest lloc ens caldrà mirar-lo amb més calma doncs forma part d'una futura proposta per enllaçar la Cambrils-Cambrils amb aquest entorn pintoresc de les roques de Canalda. Amb temps ...i una canya, a veure si podem fer alguna cosa xula !.

Desde un punt elevat del cami podem veure ja la volta que hem estat fent i ja veiem el nostres cotxes en front a l'altra banda del barranc. Iniciem aqui el bell tram a tocar de la característica i captivadora paret de Canalda. Embadalits per la bellesa del paisatge ens despistem lleugerament. Aqui si que calia mirar el gps. Cal que reculem uns metres fins el trencall des d'on podem arribar al començament de la ferrata.

Trobem la corda . No tenim gaires bones sensacions, Esperem que més amunt això canvii. Ens equipem. En Manel home de poques paraules sembla que li canvii el caracter quan està a la muntanya i no para de xerrar i explicar històries.

Comencem a pujar ...gairebé tots menys en Manel que continua remugant . Ara li toca el torn al casc. Després d'una bona estona de batallar i renegar , va i al final no se'l posa.  Li cal una renovació ...al casc!.

La ferrada és una mica precaria . Agafar-se per la línia de vida és la única manera de poder passar cap a les coves per una lleixa que en algun punt sols s'insinua. A més a més sempre et queda el dubte de saber com estarà agafat aquest cable a l'altre banda.

Un a un anem passant fins arribar-nos a la primera de les coves amb unes espectaculars vistes de tota la façana sud del Port del Comte. No és d'extranyar que ja des de temps remots aquesta paret causes sensacions . Que grans tenien que sentir-se els que amb mitjans força precaris pujaven aqui dalt !. Quina extranya sensació de grandesa i petitor barrejades.

Tot fent els deures trobem la petita carmanyola amagada , un dels dos motius amagats d'aquesta ruta.

No serem els primers doncs la setmana passada l'amic Pallanga , que va vindre a la ruta de la Batalla , ja els va fer. Mala sort !. Decidim deixar-hi un trackable per motivar si cal una mica més al proper que vingui a pujar aqui dalt.

Ens decidim a explorar una mica aquest entorn tant ferestec. De fet sols veure les restes de les edificacions existents et ve al cap aquest costum de l'home de pujar amunt , ja sigui per defensar-se o pel sol motiu de pujar-hi.

Veiem una instal.lació preparada per fer-hi un rapel i baixar directament però no duem cordes , les hem deixat al cotxe. Caldrà tornar a baixar per la ferrada.

Seguim uns passos cap a les coves annexes, però aqui si que el "cable" de vida ...es mereix el nom de "filferro" de vida . En un cas un trist filferro rovellat agafat amb un vell buril i en l'altre cas tres filferros que tot i teoricament triplicar la seguretat ens foten els pels de punta. Ai mama por !.

En Manolo al.lucina. S'emparra pels diferents punts de les coves. que es mereixen una visita amb més temps. Seguint el seu gust per lo salvatge, aqui està "en su salsa" . La seva concepció de la casa ideal la té mig resolta aqui: les diferents coves permetrien fer-hi unes bones sales , amb unes bones vistes si senyor ! Però anar de la cuina al menjador pot ser tot una aventura!

Despres de xafardejar una mica decidim continuar la ruta i tot parlant de començar a esmorçar , baixem.

Reemprenem la ruta que va flanquejan la roca , amb alguna breu inspecció a les coves annexes com ara l'Espluga Melera , o a ca l'Andreu on tenim la visita sobtada d'un munt d'ocells que marxen de cop tal i com han vingut. Potser creien que pujariem als seus dominis!.

Finalment després de passar l'indret del Ditet ens arribem a la cova de ca la Rita , la darrera que es va deixar d'habitar. Avui amb un  bon solet . La darrera vegada que hi vaig estar amb tota la familia ens varem tindre que aixoplugar a les seves edificacions doncs ens va fotre un bon xàfec. A ca la Rita varem compartir sostre amb una colleta de cabretes que avui hem vist abans quan sortiem de la cova dels moros.

Aprofitem per fer visita de cortesia al catxé que hi ha i proseguim breument la ruta fins a parar a esmorzar. O parem ara a esmorzar o no sé perquè l'hem dut a sobre !.

Ara ja amb les piles carregades per una bona estona proseguim la ruta que ens durà a una pista ample . Aqui passem per costat d'una casa que ha estat fortament remodelada , amb una bona remoguda i esplanada dels terrenys propers.

Al passar pel seu costat una bona colla de gent estan fent els preparatius pel dinar. Si agafem el fil de l'acudit de la implicació diferent que té una gallina amb l'entrepà de truita vers la del porc amb l'entrepà de pernil , aqui un pobre conill hi estarà fortament implicat en l'apat.

Just ens cal travessar la carretera i agafem el cami que surt a dreta.

Després d'un parell de ziga-zagues ens encarem tot reseguint les marques blanc i vermelles del gr.

No sé si pel fet d'olorar els flaires de la preparació de la manduca o per l'hora , resulta que ara el tema de conversa és el de la preparació culinaria de diferents plats.

Davant nostre tenim de nou tota la magnifica cornisa de la paret de Canalda que de nou ens enlluerna tot contrastant el blau del cel amb els seus característics tons ataronjats.

Certament el lloc té una mena de màgnetisme , tot i que la vida aqui no deuria ser gens fàcil.

A la nostra dreta anem veient diferents formacions que menen cap els territoris que passem quan fem la ruta de l'Aigua i també cap els pla de l'Hostal del Vent . Queda aqui oberta la porta a una posible excursió que ens enllaci el Port del Comte amb Solsona tot passant per aquests indrets i pel castell d'Isanta.. a veure si trobem alguna cosa.

Tot seguitn les traces del GR i sortint del bosc per anar a uns plans més descoberts anem a espetegar a la Casanova , on ens cal pujar a buscar la carretera fent un tram asfaltat fins al trencall que mena a Canalda.

Ara queda un petit tramet amb unes espectaculars vistes que ens porten al salt de la Perdiu , un idilic i singular punt d'extremada bellesa on l'aigua baixa encaixonada pel bell mig d'uns erosionats gorgs fins saltar per una cornisa fins el toll. No sé si aquest punt esta mancat d'aigua durant moltes de l'any però ha de ser un refrescant plaer descansar aqui sota el remull del salt després de fer una baixada al bon temps.

La zona està molt ben arreglada amb la Font de les Esplugues , el nom no enganya doncs la paret està plena de coves , i tot un seguit de rètols indicadors de les diferents espècies d'arbres i d'arbusts que ens anem trobant.

Nosaltres deixem la via principal que pujaria cap a cal Pubilló i seguim les marques de la ferrada que ens demostra desde el primer moment que els "camallargs" tenim una certa avantatge en aquesta ferrata. Carai quins passos més separats .

Al final en algun decideixo optar per passar-lo per alt doncs estirar-te a la dreta per despres fer-ho a l'esquerra no li veig la gràcia.

A part d'aquest tema els estreps són de gran qualitat i la pujada es fa força bé , ara bé pujar amb els xics de casa ho haurem de deixar per quan siguin més grandets....!

Abans de coronar fem el geocaching que hi ha , tot fotent-nos un fart de riure sobre la bogeria de posar en aquest lloc la caixeta de marres. Certament com deia l'Asterix " estan bojos aquests romans !."

Després de la troballa un darrer pas vertical i afrontem ja la part final de la ferrada que ja és força planera . Aixó i arribem just a tocar del parking on tenim els cotxes. Ni fet a mida !.

Agafem els cotxes i decidim anar a dinar al mirador de Codó , on novament hi ha una de les nostres bestiesses. Es tracta d'un dels veterans , doncs des de l'any 2005 que es troba aqui i sempre que veniem al coll de Jou ens quedava a la vegada molt a prop i lluny. Avui és el dia de tancar temes pendets !.

Donem el tomb per la increible zona de picnic amb unes 40 graelles . No sé si aquesta zona està tant freqüentada que mereixi aquests honors .

Contra pronòstic , dinem al mateix mirador aprofitant uns instants en que no fa gens de vent i toca un solet que ens permet fer el mos en un agradable parentesi gairebé primaveral , tot gaudint d'un privilegiat escenari.

Les vistes que tenim , encara que lleugerement enterenyinades per una suau calitja ens donen molts motiu de conversa , la serra de Busa , la de Guixers , la mola de Lord, ... un bé de déu d'indrets que conformen aquesta espectacular i captivadora comarca .

Acabem de dinar i abans de tornar al cotxe anem a buscar la ditxosa capseta que finalment resulta que es troba en un punt de fàcil accés ...si el trobes! Ja ho deia l'avi les coses s'han de buscar allà on són...!

Tot i els intents de fer recapacitar en Manel que es quedi i que ja truquem perquè el presi li puji unes raquetes , finalment en Manel torna cap a Calaf. Potser si l'haguessim apretat una mica més ...hagues caigut!

Ara bé la segona de les propostes : anar caminant fins al refugi de Bages que és on hem quedat amb la resta per fer la raquetada nocturna. Son gairebé les 4 da la tarda. Aparquem el cotxe a coll de Jou , ens posem les botes, carreguem les raquetes a l'esquena i cap el refugi hi falta gent !

La caminada es va fent força distreta . Tot el recorregut està ben net , a excepció del darrera tram després del mirador on la neu ja fa acte de presència. Això si continuem sense posar-nos les raquetes més per tossuderia que per una altra cosa . Així poc abans de les 6 ja arribem al refugi.

Quan entrem , el refugi està ple d'un munt de canalla que estan acabant de fer el berenar i reposen les forces després d'una jornada d'esquiar.

Teòricament a aquesta hora haurien de sortir de Calaf la resta de l'expedició però una foto del grupet que ens envien a dos quarts de set ens donen idea de que tot plegat anirà endarrerit. L'espera la fem a base de coca coles, cerveses i bosses de patates. Si no arriben aviat d'aqui es pot sortir ben tort!.

Per passar l'estona tibem de les revistes de ciclisme que hi ha i d'uns tríptics de la Pedals del Pedraforca. Una altra ruta , que també entra dins la llarga llista d'opcions a fer.

Finalment arriba la resta de la troupe, que són una bona colleta : el presi que ha enrredat a son pare , en Xavi Busquet, en Tito Casanoves , l'Ignacio i el seu fill , en Jordi Selva , en Jaume Roig i un vell conegut de les primeres sortides en BTT , en Joan Estany.

Cal que anem per feina o no ens donarà ni temps a fer res. I a quarts d'dotze hem d'estar al Cobert on tenim taula reservada.

Dit i fet son gairebé un quart de nou quan comencem a caminar fins més amunt de l'heliport on ens calcem les raquetes i comencem a enfilar pista a munt en direcció cap al Mirador de Querol.

Tot sentint de fons la megafonia del concurs de salts pujem directament. Així , sense escalfaments , que collins !. Fa força bo , la temperatura es força agradable , i el vent que sempre acostuma a bufar , avui es manté força calmat.

Pel que fa a la deesa Selena , sols un moment mentre ens posem les raquetes es decideix a sortir, gairebé el temps just a que li poguem fer una foto , després s'amaga sota uns nuvolots que la mantindran tapada durant tota la raquetada. Esperem tot el mes per ella per llavors fer-se l'estreta !.

Arribem dalt de tot . En altres ocasions tindriem una bona vista però avui inclús una lleugera boirina enterenyina la foto de grup. Que carai ! Tot i així aprofitem la bonansa tot fent uns carquinyolis i un cafetó que en Xavi duu a sobre. Si senyor n'hi ha que si que saben sortir de casa !.

Baixada fent una mica de volta per les pistes on podem veure la temperatura que marquen els canons: 5ºC. El xipi-xape dels darrers metres ens demostren que el termòmetre no va pas malament. Quina diferència amb l'any passat!

Arribem de nou al parking. Amb la furgo del Presi ens baixem al Gerard, Manolo i a mi fins coll de Jou on recuperem el meu cotxe , ens canviem i tirem cap a avall a Solsona.

Just a l'indret del camping ens comencen a caure les primeres gotes. Hem salvat el dia ben bé pels pèls. Demà serà un altre dia , i amb fang , si has d'anar amb bici , un infern , oi Uri ?. Ara sols ens queda fer una de les parts més interessants de la jornada : fotre una bona pizza al Cobert. Bon profit !.

Fotos Picasa      Fotos (Gerard)

2013/12/15

20131213 Experiencia Ternua ...un sueño !

Lo prometido es deuda. Tal y como le comenté a Ricardo Idiakez, el director de comunicación de Ternua intentaré con esta crónica agradecer el inolvidable fin de semana que pudimos disfrutar con Anna , mi mujer , como premio al concurso que monto la marca y que es la primera experiencia Ternua.

Todo empieza en el bar , ¿donde sinó empiezan la mayoria de las historias ?,  del rocódromo Ingravita mientras estamos esperando a que nuestros hijos finalicen su sesión como cada sábado.

Hojeando la revista Desnivel me fijo en el anuncio de un concurso de la casa Ternua:  "Gana una chaqueta y un fin de semana con Alberto Iñurrategi". Foto al canto y en casa respondo a la pregunta de cual es el animal asociado con la marca. ¿Facil no ?...

La cosa queda mas o menos en el olvido . El tema de los juegos de azar y concursos siempre me ha sido esquivo...y esta no iba a ser una excepción.

Hasta que el miercoles 20 de noviembre recibo una sorprendente llamada : "Hola Ramón , te llamo de Ternua .... ". Era Ricardo el director de comunicación de la marca .

 La primera idea es que es una broma pero a los pocos segundos no consigo desenmascarar al gracioso y veo que en todo caso parece una broma muy bien hecha. Efectivamente la suerte existe.

Al cabo de unos minutos llamada de Matxalen para pedirme una foto para que sea publicada en los medios y empieza para nosostros la cuenta atrás a este anhelado fin de semana.

Y asi hasta el viernes en que Xavi Abella , el responsable de Ternua de la zona nos viene a buscar a Calaf. Todo un lujo. La experiencia para mi empieza aqui mismo con el hecho de no conducir e ir con taxista ...eso si una espesa niebla parece querer fastidiar la historia.

El fenómeno meteorológico tan propio de nuestra tierra , no es algo nuevo para Xavi , viviendo en Lleida , donde es también frecuente y sin ir mas lejos llevaban toda la semana sin siquiera poder ver el sol.

Cuando llegamos a Vielha vamos directamente al hotel Pirene que será donde dormiremos y desayunaremos. Dejamos las bolsas en la habitación y bajamos a Montgarri Coffeeshop con Kim y Lola en la tienda y Ana en la barra que nos empieza a involucrarnos en parte de la filosofia Ternua : la del Pintxopote.

Saludamos a la gente de Ternua , Ricardo y Elena que nos "avisa" que sera la que nos lleve a las redes sociales.

Tambien coincidimos con los que inmortalizaran este fin de semana : el fotógrafo Juanjo Otazu y el cámara Ian Baquerin. Con ellos intercambiamos timidamente algún aspecto técnico , aunque mi ligera equipación no tiene nada que ver con sus mochilas repletas de gadgets. El steadicam que lleva Ian es una auténtica declaración de dínámicas intenciones .¡Esto promete !.

Viendo que el bus de los periodistas lleva retraso y nuestro cicerone Xavi tiene una larga lista de tareas por realizar , decidimos dar un respiro e ir a dar una vuelta por las calles (heladas) de Vielha , y esa excusa encontrar una par de nuestras locuras que ademas nos permitan conocer un poco más donde estamos, vamos hasta el Conselh Generau d'Aran y Sant Miqueu de Vielha .

Poco más podemos hacer pues estan a punto de llegar el resto de los convocados al evento y hemos quedado en encontrarnos de nuevo en Montgarri Coffeeshop para ir a cenar.

Cuando volvemos hay mas gente , entre ellas el propio Alberto Iñurrategi con el que intercambiamos unas primeras impresiones sobre toda esta movida. Su lema para el fin de semana es claro : prohibido aburrirse. De momento la cosa parece asegurada. Solo esperamos que el tiempo nos ayude y no de al traste con todo estos preparativos.

Unos minutos más y nos dan la esperada noticia : ¡ los periodistas ya han llegado! . Kim nos guia por las calles de Vielha hasta el restaurante Eth Corner donde tenemos una sala preparada.

Tras las presentaciones ya podemos ver que con hambre no nos vamos a quedar. ¡ Carai como se cuidan por aqui arriba !.

Acabada la cena , tenemos la presentación corporativa de la marca Ternua por parte de Ricardo y la esperada presentación de la chaqueta Jannu , el producto galardonado y sus especiales características de la mano de Sergio Morales de Polartec con especial hincapie en uno de los tejidos que lo componen , el nuevo Polartec alpha.

Tras ello reparto de los premios. Un par de estas prendas que tan buena pinta tienen , va a parar a nuestras manos como ganadores del concurso y a cada uno de los afortunados periodistas para mañana realizar un test "in situ" con la raquetada a Montgarri. Ahora que ya tenemos la teoría , vamos a por la práctica.¡ Ya estamos nerviosos por testear...!

La vuelta al hotel la realizamos paseando y de esta manera podemos ir charlando amigablemente y dando cara a los diferentes medios a los que pertenecen  entre ellos Javier Gonzalez de la revista Oxigeno , Jorge Millaruelo de Outdooractual , Juan Manuel del Diario Vasco ,Juanma Molinero de Noticias de Guipuzcoa, Jordi Tió del Periodico , Fernando J.Perez del Correo , Eva Martos de Desnivel , ... con los que podemos intercambiar algunas impresiones "of the record".

La consigna antes de ir a dormir es mañana a las 8:30 desayunar en el hotel para después subir hasta el Pla de Beret donde esta la base operativa de Montgarri Outdoor.

Ya el sábado , tras el desayuno , y el chivatazo de Xavi que no carguemos mucho las pilas , llega el bús. Nos montamos y como colegiales vamos ansiosos por vivir esta experiencia . Sin embargo pintan bastos. A medida que ganamos altura la niebla se va cerrando más y más hasta que llegamos al Pla de Beret que se encuentra inmerso en una espesa niebla.

Las oportunas indicaciones que Lola nos va realizando durante el trayecto acaban por hacer sonreir al personal ante la imposibilidad de ver nada. De momento debemos poner bastante imaginación. ¡Paciencia !.

Al hablar de esta ruta ,ademas de la Marcha Beret en la que habia participado , me viene en mente unas mini vacaciones allà por el 94 en que realizamos esta ruta viniendo de Arties, aunque fue en verano y con las BTT's, con la gente del recién renacido club ciclista Calonge de Segarra.

Como han cambiado las cosas. Una de las anécdotas más curiosas de esas vacaciones fue cuando en una de las rutas cerca de Arties en los pasos aéreos de los túneles de las viejas instalaciones de aguas , uno de los nuestros sin previo aviso se sacó de la mochila un telefóno móvil , artilugio que en esa época era rarísimo de ver , y llamó a su mujer que estaba de compras en Vielha para decirle donde estabamos. Aunque la coletilla de "en media hora " estamos alli abajo ...ni de lejos , ni con móvil ni sin el !  La tecnologia es una ayuda para nuestras aventuras pero milagros: los justitos.

Bella estampa la de los 50 caninos con sus casetas al lado de la oficina y empezamos a dar motivo de envidia en el grupo puesto que al final solo nosotros realizaremos el camino de vuelta en trineo. El resto de la expedición lo realizaran en motos de nieve.

Nos calzamos las raquetas , hacemos la foto de grupo e iniciamos el suave recorrido paralelo al Noguera Pallaresa.

Cuando casi no llevamos ni un centenar de metros susto con el perro de un caminante con el que nos cruzamos.

Incluso yendo atado y sin motivo aparente , se abalanza sobre Ricardo con malas intenciones para su muñeca y el recubrimiento de Pertex Quantum de la manga de su chaqueta. Al final por suerte todo queda en la anécdota del día .

De repente el cielo se abre y nos brinda una soleada mañana que nos permite recorrer y admirar el camino hasta Montgarri. La niebla que hace unos minutos nos amenazaba con un triste dia y empañaba la jornada ha sido cambiada por un radiante sol que engrandece el bellísimo paisaje , digno de una buena sesión fotográfica, tal y como vemos a los chicos de las cámaras Juanjo e Ian disfrutando mientras estan trabajando.

Un par de "pinchazos" en forma de soltarse una reacia raqueta izquierda de Anna pero proseguimos nuestro caminar hasta el puente donde al Noguera se le une su afluente , Arriu de Parros. Y es pasado este punto donde los chicos de la intendencia nos tienen preparado un tentempie con bocadillitos , frutos secos y bebida. Vamos que la excusa del hambre y la sed no la vamos a poder utlizar para esta ocasión ....

Mientras estamos charlando Alberto se extraña de que debamos recorrer unos 25 quilómetros para ir al rocódromo más cercano: Ingravita . Sin duda esto es algo impensable en su tierra , cuna de la escalada deportiva y con una afición mas arraigada con rocódromos en cada municipio.

Aún podemos sorprender más a Alberto explicando como nos sirve el geocaching para dar aliciente a los niños de ir al monte. Eva la redactora de Escalar de Desnivel toma nota y parece interesada en el tema que también desconocia. ¡ No hay problema , en breve ya tendremos ocasión de mostrar con un ejemplo en que consiste !.

Proseguimos nuestra paseo , ahora realizamos un tramo de recorte con bajada por nieve polvo que permite a Kim demostrar a Xavi Abella que va de "paquete" por estar lesionado , que el concepto de moto de nieve se puede ampliar al más puro off road motorizado.Y no será que son ligeritas las motos....!

Tras el receso y al poco de proseguir , ya vemos la silueta inconfundible del campanario de Montgarri al fondo y nos preparamos para el último tramo.

Aprovechamos para realizar la foto de grupo con este bella estampa tras nosotros y nos acercamos al refugi que esta a nuestra disposición.

La chaqueta ha cumplido su misión y tambien nos ha mostrado que abriga con el frio inicial pero con actividad y buen tiempo como al final no hemos quedado empapados en sudor como con otras prendas ocurre. Este invierno que promete nieve ya tendremos ocasión de probar condiciones algo más duras...

Los 60 metros que marca la pantalla de nuestro gps son un aliciente y una dificil renuncia por lo cual decidimos probar la busqueda a la cual se nos une picada por la curiosidad Eva que fotografia y documenta todo el proceso.

Tras unos minutos de buscar donde no toca , pues la pista:  " bajo piedras" , ahora en invierno y con un gruesa capa de nieve , quizas no sea óptima, finalmente descubrimos la preciada cajita. Ya lo decia mi abuelo, las cosas hay que buscarlas en su sitio ...
Fuente: Revista Desnivel

Aqui dejamos una moneda que llevabamos encima para la ocasión. No sabemos si vamos a contribuir mucho en ayudar a cumplir la misión que su propietario le ha asignado: ir hasta Vancouver. De todas maneras: ¡ Buena suerte !.

Volvemos al refugi , donde Kim y sus chicos ya nos tienen preparada la mesa y con celeridad van trayendo gustosos platos :  Paté de montaña , olla aranesa , pimientos del Padrón , entrecot , magret... Por suerte la vuelta no será andando , que si no podria ser tremenda....!

Tras la comida , por parte de los periodistas se aprovecha la sobremesa para realizar la anhelada entrevista a Alberto.

Podemos ser testigos de primera mano de la rueda de prensa.  Me impresiona la naturalidad y ese quitar hierro a ciertos aspectos de su trayectoria con un fino sentido del humor.

Estamos en un mundo en el que por desgracia demasiado a menudo es mejor saberse vender que valer y esta actitud humilde y sencilla choca , ennoblece y dice mucho a favor de Alberto.

Su estrecha relación con Ternua ,sus proyectos futuros ,  la reciente e increible hazaña de Ueli Steck con su escalada "express" al Annapurna , la masificación de ciertas montañas , el espiritu de la verdadera cordada con un guiño a sus últimos compañeros de cordada Juan Vallejo y Mikel Zabalza son temas que se van desgranando de una manera íntima y relajada.

Dan ganas de continuar escuchando pero por desgracia tenemos unos horarios y nos avisan que debemos empezar a prepararnos para la vuelta al Pla de Beret pues el dia va menguando. En nuestro caso y con envidia sana nos montamos en los trineos para iniciar la vuelta antes que los periodistas que volveran en moto saliendo unos minutos tras nosotros y ya nos cazaran.
Fuente: Ternua

Que decir de esta extraordinaria experiencia. El trineo tirado por estos increibles animales bajo la voz Hugo , el musher y con el mismísimo Alberto realizando las funciones de musher-copiloto. ¡ Un lujazo !.

Quedan en nuestra memoria imagenes como la arrancada tremenda del trineo, los nervios de los perros , las curvas enlazadas por el interior del bosque , la voz de mando de Hugo , el trotar de los perros en los llanos , el precioso cielo teñido de rojizos tonos tras la puesta de sol , la luna asomando a nuestras espaldas. La sensación ciertamente es díficil de explicar. ¡ Sin palabras !.


Finalmente llegamos a Pla de Beret donde nos esperan el resto de la expedición. En pocos minutos empieza a oscurecer y a notarse el fresquillo.

Esta bajada de temperaturas hacen que nos subamos al autobús rapidamente para volver al hotel .

Vamos charlando animadamente con la dicharachera Dora , Eva y con Elena mientras Juan Manuel nos cuenta su experiencia con osos en la travesia con trineos.


Cuando llegamos  al hotel , el tiempo justo para cambiarnos y empezamos a vivir la experiencia "pintxo-pote" que iniciamos en Montgarri Coffeeshop , donde aún con el pincho en la garganta , y a la voz de: "Venga venga" , pasamos a Vielhitos  , sin tiempo a perder , y mucho menos a aceptar el reto de advinar el número de tapones de corcho de la gigantesca columna de vidrio pasamos a una nueva taberna, ahora es eth Basteret , carai con la técnica del pintxo-pote ...y acabamos en Urtau donde con la esposa de Alberto , hablamos de los niños y las diferencias en el carácter aún siendo hermanos. Coincidimos en el planteamiento de que cadas uno tiene su carácter y no hay que forzar las situaciones. Me gusta la frase que leo : "Si quiere un campeón en la familia, entrenese...mientras tanto, deje que su hijo juegue feliz !

Lástima que no podamos seguir la charla. Nos comentan que ya es la hora. La sala esta preparada y debemos ir a la conferencia.

 Admirando las bellas fotos que nos va pasando y escuchando las crónicas , actualizada respecto a la que realizó el pasado marzo en Barrabes BCN con su reciente "fracaso" en el Paiju Peak podemos impregnarnos de ese espiritu.

Tras la charla nos reparten un bonito poster de una fotografia realizada por el propio alpinista. La ocasión la pintan calva para pedirle un autografo.

El domingo Juan Manuel Sotillos nos obsequia con un magnífico calendario con unas bellisimas fotografias de su aventura con velero por la Antartida ademas de un ejemplar de 40 planes que prometemos no va a quedar en un rincón y utilizaremos. Las rutas hacen muy buena pinta y tenemos la excusa perfecta.

Ahora tenemos la opción de realizar una matinal de esqui con un forfait en Baqueira pero decidimos declinar la posibilidad que amablemente nos ofrecen y tras el desayuno y ver como el resto de la expedición se deciden por repetir experiencia de raquetas en un caso y esqui alpino por otro, nosotros realizamos una matinal de "novios" , sin niños , visitando el museo y callejeando tranquilamente por sus calles.

Tras comer en la terraza de Mandronius que nos permite disfrutar de un soleado dia casi primaveral volvemos a nuestro centro de operaciones , donde nos podemos despedir de todo el equipo que nos ha permitido disfrutar de este fin de semana mágico.

Nuestro esforzado cicerone Xavi nos lleva de regreso a nuestro Calaf , ¡ y volvemos a la niebla !. Ha sido una experiencia al completo que nos sera imposible olvidar. Gracias y  ... non gogoa , han zangoa !.

 Track wikiloc raquetas        Track wikiloc trineo      Fotos Picasa         Video Ternua Jannu Weekend

Outdoor actual     BTT Ian    Video Oxigeno TV    Desnivel     Blog Diario Vasco   Diario Vasco

Blog El Correo (Basabide)     Blog de Moli


2013/09/15

20130915 BTT Calaf-Canet de Mar (2) Arribem a Canet !

Diumenge 15 de setembre 5 del matí. Un soroll. Un brogit d'aigua molt fort a la sala del rocòdrom del Centre Excursionista Sant Feliu de Codines.

 És el Manolo que s'ha desvetllat , s'incorporà i es fot a veure aigüa com un boig . Està assedegat , nerviós. Si fos per ell diu que ja marxaria a fer la ruta  ...
L'etapa d'ahir va ser ...de les que deixen "bon" gust de boca...i d'aqui aquesta sed !.

Els altres dos que compartim llit amb el Manolo , ens desvetllem .

El nostre llit compartit , és un parell de matalassos posats de través on hi dormim tres: En Gerard a la dreta , Manolo al mig i jo a l'esquerra.

No , no és l'alineació de futbol , és la configuració de la nostra habitació.

Si expliques que dilluns vares anar a dinar a Sitges ,  precisament el dia que hi ha la festa dels Bears, que el dissabte quan acabes de fer una sortida de BTT dorms compartint llit amb un cap pelat i un barbut ... digue'm que la teva reputació , ... perilla !.

Ahir al veure que no hi cabia a la zona dels matalassos l'Isi es va fotre a dormir al damunt de la placa de fusta.

En Ribi situat travesser als nostres peus damunt la mateixa placa de fusta.

Conya quan en Manolo li fot la pregunta : "que te has caido de la cama , Ramon ? ".

Coincidim amb la meva dona amb gustos, ja que els tipus amb barba no són el nostre tipus.

Diuen que "el roce hace el carinyo". Nosaltes de moment el "roce" que tenim és cada vegada que un del "Triumvirat" es belluga , els altres dos pujen i baixen fent moviments acrobàtics.Vaja el Cirque du soleil , al nostre costat ...aficionats !.

Desboradats per la comicitat del moment i potser ajudats pel cansament , ens comencem a fotre un fart de riure , d'aquells que encara no saps perquè rius.

Ahir a l'hora del sopar a la pregunta de a quina hora posem el despertador, l'Isi , la veterania del grup , la veu de la responsabilitt va dir : Ens llevarem quan sigui l'hora. Sense especificar. Que carai !.


Segurament si algú s'aixeca els altres ho farem , però qui és el valent. Un fart de riure. Vinga no fem més soroll que l'Isi està dormint , tornem a dormir un parell d'horetes.

Jo tinc els meus dubtes que el gps s'estigui carregant. Aprofito per anar al lavabo i veig que efectivament és així, el gps està connectat però a la pantalla no surt l'indicador de càrrega.
Al final resultarà veritat allò de l'instint !. Poso bé el carregador. L'indicador s'encen. Si no m'arribo a llevar em quedo sense gps.  Tornem a dormir una estoneta ...aqui no es belluga ni deu. No serè jo , el cadaver d'ahir nit , qui trenqui la pau !.

Quan torno a despertar-me, miro el rellotge ...ospes veig que son quarts de nou ! Em foto dret ràpid , vaig cap el lavabo , m'en porto la meva tovalloleta , el potet de la crema Mustela , pel cul ...o el que en queda d'ell , de nou el pare prenent coses dels fills , ahir eren els pegats i el bidonet , avui la crema ....

Me'n vaig a provar la dutxa. Aigua calenta ! Tot un luxe i tot el moreno que havia guanyat se'n va pel desaigüe....

Sento sorolls i rialles a la part baixa del local. Passo la balda a la porta , no sigui que tinguem sorpreses.

Són la colla de  jovent que venen de farra.

Riure , sentim els "Schisss que hi ha gent dormint ". Riure.Rialles. "Schiss...".

Quina enveja ara ens podriem afegir a la festa .. !. No , nosaltres res d'això. ja en tenim prou amb la nostra particular festa. I això que ahir amb un castell de focs tremendo . Vaig arribar amb les bateries a zero ...i no sols les del gps, no !

Quan surto de la dutxa me n'adono del meu error ...no eren quarts de nou , en realitat eren de 8.

Ja tenim la meitat de la penya esberada .

Sols falta l'Isi que continua clapant. Crec que ha estat l'únic que ha dormit tota la nit.

Anem plegant els nostres equipatges i a mesura que anem sortitn del dormitori i passem cap el lavabo rebem les salutacions del jovent que està acabant la nit al pati, tot fumant ...amb algun flaire dels que fan riure!. Tant se val si passes un cop o vint , ells et saluden amb un entusiasme "especial". Si que hi havia gent dormint, els sentim dir ...per mi que ens han comptat doblats !.

Baixem a la planta baixa i comencem a veure més gent que va entrant . Hi ha diferents activitats al diumenge de la festa major. Ens diuen que són la colla dels geganters i que van a la plaça .

Nosaltres demanem informació sobre on podrem menjar amb un mínim de garanties. Avui cal prioritzar aquest tema. Ahir varem arribar com varem arribar per culpa d'aquest tema.

Deixem una nota a la bustia i anem a la placa Josep Umbert , la zona on ahir feien el final del correfocs on hi ha diferents bars.

Baixem per contra direcció després de fotre un divertit i sense malicia ensurt a una pobre dona que pujava amb el seu cotxe.

La dona preocupada ens avisa de la presència de policia a la plaça. Amb precaució baixem i quan arribem veiem que els locals estan oberts però no sabem on anar ben bé.

Cal informació . M'encaro cap a les autoritats , un mosso i un parell de policies locals. Em diuen que ells també esperen uns minutets que es faci el "canvi de torn": que marxin els "borratxos" per anar a esmorzar els "matiners".
S'interessen per la nostra ruta i pels gadgets que duc a la bici ...no si no m'extranya que ahir tingués rampes..aqui hi ha un bé de deu de kilowats !.

Sort en tenim de que acaben d'obrir el local. o els hagués acabat de fotre la tabarra amb les llums dels ""xinos" tot veient el seu interés al mostrar-me les seves Maglite.

Anem a la Fleca Casas on ens fotem un esmorzar a base de bé. L'altre any varem anar a esmorzar a Aiguadreda , però varem sortir d'hora.

Al mig de la plaça estan montant els gegants. Comencen a baixar les estructures i manegar els gegants. Quan estem gairebé acabant comença a caure alguna gotes.

Nosaltres com si no anés amb nosaltres ens anem fotent els xubasqueros. Es veu que aquesta etapa havia de ser èpica...doncs toma èpica ...passada per aigüa !.

Mentre la gent dels gegants va de corcoll tornant a guardar els gegants i . Quina llàstima fa. Tot el goig de la festa major ...passat per aigua ! Esperem que sols siguin quatre gotes.

Quan falten cinc minuts per tres quarts de deu , ens posem en marxa.

Nosaltres ja anem equipats. Sols ens falta el paraigües!. La pantalla del gps ens marca que la ruta ara aniria a buscar el GR que va paral.lel a la carretera en alguns trams ...però a forces metres d'alçada.

Recordo uns bons precipicis que varen fer que al arribar a Sant Miquel del Fai quan encara no duiem ni 10 quilòmetres al grup hi hagués l'esverada i es trenqués en dues unitats: el dels tossuts , en Caballol i jo que varem continuar pujant pel GR  i la resta varen anar per camins i carretera. Quan varem arribar a Aiguafreda ens els varem trobar de cara que ja sortien d'esmorzar !. Aproximadament havien guanyat una horeta.

Anem tard i plovent com està decidim fer via i anem a Sant Miquel del Fai directament anant per la carretera.

Tot i que encara que no hi baixa aigua pels saltants, és impressionant contemplar les cingleres d'aquest lloc emblemàtic que poc a poc va recuperant la seva imatge després dels focs del 1994 que varen arrassar amb ells.

La majoria de nosaltres, al menys els d'un edat ,  recordem aquells adhesius que s'enganxaven als cotxes quan eren 124 , 1430 i 850 els que dominaven les carreteres , i que deien "Jo he estat a Sant Miquel del Fai"!.

S'aturen les gotes però la boira va jugant amb nosaltres fins que arribem a Sant Miquel.

Al trencall surt , la pregunta: Cap on anem ?.

Opcions dues: per carretera pujant per la pista cap a Centelles o seguint el GR que ens puja pel dret per la muntanya tot seguint senders que la boira no ens deixa veure però tots intuïm i alguns recordem.

Tot i que els puristes fariem la pujada pel GR , cal tocar de peus a terra. Els temps i el rellotge ens diu que per la carretera guanyarem una hora tot seguint la pista.

L'experiència ens diu que llavors amb en Caballol no anavem pas lents i ens van guanyar el temps de l'esmorzar. Això és gairebé una horeta.

Alea iacta est ! Toca fer la pujada primer per la pista en mal estat , que poc a poc es va convertint en una carretera. La recordo dels entrenaments randonneurs, però sempre canvia fer-ho amb les lleugeres i rodadores rodes de 700 o amb les farragoses i amples rodes de MTB...avui al grupet no queda cap dels de roda grossa. !.

Avui som els "finishers" , ja no ens acompanyen els companys d'un dia. la nostra tossuderia reconeguda ens ha de dur fins a Canet. No podem deixar aquesta història de nou inacabada. Vinga , com deia el malograt i tantes vegades recordat amic Uró : Pit i Collons !.

Entre conyes coronem el Mirador, tot i que la boira enterboleix i dificulta el poder fer valdre el seu nom. Fent al.lusió a la peli dels goril.les, iniciem el cami per les llargues rectes en direcció cap a Centelles.

Arribem a Centelles , en Gerard em mostra el cami de la ferrada . Hem d'anar a fer una bestiesa de les meves, una d'alçada , de les històriques d'un dels històrics: el catxé d'alçada de les Baumes Corcades, d'en Joanmire el primer que oficialment va trobar el primer geocaching a Catalunya .

Hi ha una agenda que ni els ministres ...ui perdó no voldria parlar de política (!).Ara que ens ha començat a sortir el sol , no cal que ennegrim aquests bells moments.

No veiem cap rètol d'Aiguafreda i quan marxem direcció , hem de recular doncs ens fotariem dins l'autovia. Anem preguntant ja que la senyalització és una mica escasa. Ens diuen que  cap aqui , cap allà , però les opcions d'anar a l'autovia sempre són més fàcils que poder accedir-hi per pista plana ciclable . Tot sigui en benefici de la modernitat.

Al final després de gairebé haver de llaçar la gorra al foc trobem el truc. Amb molta atenció passar la via del tren , agafar una mena de via lateral a l'autovia primers en sentit de tornar a Centelles per més tard poder travessar per damunt de l'autovia per ja finalment poder arribar a Aiguafreda.

Carai i això que semblava la part més fàcil del dia !.

Jo duc el camelback gairebé buit de líquid. Al entrar a Aiguafreda ens en anem de pet a la primera fleca que trobem. Li dic que em doni un parell d'Aquarius (no em fa la pregunta de si vull Nestea...sort !) , començó a omplir i en necessito un parell més.Això estava amb el llum de la reserva...i això que plovia al començar.

Ara toca el port del dia ,ens cal força carburant per afrontar la llarga pujada pel Montseny fins el Pla de la Calma ...ja veurem si la calma ens ve abans o després de la pujada.

Són les dotze del migdia , fem una breu pica-pica , jo em foto l'ensaimada que m'he comprat a Sant Feliu i la resta agafant alguna cosa de la fleca.

La depenenta em diu que si pujem trobarem els de la Tagamanent. No ho crec. Li dic que ahir a la nit a Gallifa varem trobar els de la Matagalls. Ah però aquest ja van passar ahir nit !. Carai si que hi estan acostumats i quin tràfec per la zona.

Ara reemprenem el track , anem a buscar el GR-5 que en pocs instants es comença a enfilar amb ganes. Primer pista ampla de terra que no trobem cotxes, sols un 4x4 que baixa . I això que no veiem cadenes ni barreres, Curiós !. Primeres aturades de la colla per treure roba...comença la calma...tensa calma !

El track comença a fer de les seves, ens dona pel mig cap a la dreta. Nosaltres obrim el zoom i veiem que la ruta va fent ziga-ziga però podrem pujar pedalant tota l'estona.

Pau i que duri . El terreny és desconegut per mi. Aquell any varem errar al sortir d'esmorzar i amb en Caballol varem arribar per GR i varem marxar per GR , sense adonar-nos de que just a Aiguafreda hi ha l'enllaç. No varem veure l'indicador i fins al cap d'uns sis quilòmetes no vam veure que anavem en direcció al Brull. Solució salomònica : anem per la carretera fins a Coll Formic , varem ser positius , varem fer un altre port de carretera que no teniem ja estavem mig immersos en la passió per les dues rodes i per la bogeria dels cims .



Quan varem coronar a Coll Formic varem veure unes siluetes familiars que baixaven darrera uns primers ciclistes , eran la segona escisió del grup que havien baixat. Evidentment tots dos haviem errat la ruta. Nosaltres de GR i ells a El Cafè havien deixat les blanc/vermell del GR-5 i agafat les marques verd-clar/vermell de la Matagalls.

Llavors plegats varem dinar al restaurant que hi ha al coll , varem revisar la ruta amb les famoses fotocòpies i varem iniciar amb un bon sol la llarga baixada del Montseny , una trucada al mòbil prestat per un amic , una novetat que en aquells temps estava a l'abast de poca gent ens va confirmar que els nervis no sols estaven a la recentment colla reagrupada , també a families que ja estaven nervioses. Segurament aquest innovador element de comunicació va ser el culpable de que la ruta quedes escapçada a Sant Celoni. Recollir les bicis, canviar-nos i cadascú per la seva banda !. Una espina que ha durat diset anys ...enguany no pot quedar així.!


Fem una aturada a mig cami per menjar i beure una mica que ens coincideix amb el pas d'un veterà ciclista sobre una flamant Treck de roda gran a qui demanem informació sobre el trajecte fins a Montseny.

Les indicacions són bastants precises i més endavant el mateix track ens dona fe de que la intuició si anessim recte aniriem a Tagamanent , cal girar poc a poc ...però pujant , com els senglars ! per les dures rampes.

Jo que soc dels tossuts i m'agraden els reptes de pinyó gran i plat petit cedeixo i em faig un fart de caminar. Sols veig en Manolo que tiba com una mula , carregat amb les alforjes al darrera i la bosseta de manillar Topeak al davant per contrarrestar. Com deia un famos anunci d'una coneguda marca de pneumàtics ...o era de calendaris : la potencia sin control ... Aquesta Transcantabrica l'ha fet guanyar tracció...i un fort entrenament. I això que diu que s'ha vist molt petitó al mig d'aquella ruta i que inclús ha arribat a dubtar de les paraules del propi autor de la ruta.

Arribem a una zona més planera on agafem pista asfaltada que ens apropa a Can Agustí , on ens trobem amb força quantitat de caminants que estan fent salut. La boira fa acte de presència i ens enterenyina el magnific paisatge .Ens pregunten per un restaurant...malament rai : "Nosaltres no som d'eixe mon".

El Manolo em comenta que li sona els paisatges d'alguna edició de la ruta bandolera de Viladrau.

Desconec si alguna edició d'aquesta ruta hi ha passat, però el Montseny ben be es mereix una o varies visites per acabar de fer una mica de pentinada per aquests magnifics paratges.

Això ha estat un tastet i caldria una proposta de les nostres ...indecents !.

Noto la falta de quilòmetres a les cames (de fet ho hauria de considerar el segon dia de bicicleta) però en breu estem a la zona del Pla de la Calma , el cel ens dona un respir i comença a sortir el solet , una sensació ambigua: hem pujat força bé al anar amb la fresqueta de la boira , però la mateixa boira no ens deixa admirar les bones vistes que tenim aqui dalt.

Comencem a baixar , trobem alguns caminants que ens cedeixen el pas , ara amb poca estona podem agafar bastant promig. Ens comencem a embalar , un xic massa pel meu gust , cal anar atent doncs les forces i els sentits de tots estan lleugerament tocats i a més a més la gent que camina odia els ciclistes i el seu pas a major velocitat. Fins que ...punxada d'en Gerad, Ja ho trobava a faltar , Quins collins a la propera sortida vinc amb les rodes massisses !

Li demano disculpes al Gerard si no l'ajudo , però tots estem destrossats , anem tots bastants trencats i ja olorem el dinar.

Arreglem...perdó el Gerard s'arregla tot solet la punxada i continuem just quan estan arribant els caminants que feia uns moments haviem passat .

Al cap de poc el track marxa per la dreta cap a les runes del Cafè per baixar . Hem quedo sol. Aprofito per fer una foto a la boira que puja pel mig de al vall. No hi ha corum...em diuen que s'ha de seguir recte. Crec que tots a la colla estan tremolant amb les meves sortides !.

Anem tirant i repetim la història del 96 , anirem al restaurant de Coll Formic a dinar. Arribem amb un solet que enamora i després de demanar uns bons plats que ens ajudin amb en Newton a arribar a Sant Celoni , jo aprofito per fer una de les meves bestieses...dels companys motarres-catxé.

És ràpid, gairebé un drive-in. Sortir , dissimular , tornar a entrar i ja em porten el plat a taula. Uns macarrons ...plat de ciclista ...macarrons !.

Es veu que tenim gana , devorem , alguns més que altres els plats.

La consigna és la següent , el GR el passarem al poble del Montseny però seguir per ell implica pujar un collet a la zona de Camoins. Pinta en bastos. Boira , horari , farem el mateix que l'any passat . L'Isi aposta per continuar en carretera de Sant Celoni fins a Canet. Un cop siguem a Sant Celoni, quedaran uns 20-30 quilòmetres amb dos colls sobre el tracks : Montnegre i a menys de cinc quilòmetres Sant Iscle de Vallalta .

Baixada suau i relaxada . Rodes de tacos, asfalt humit . No cal arriscar a que una caiguda tonta ens esguerri el cap de setmana. Aquestes rodes són més traidores que el capità Garfi. I de fet en contra del que sembla a la tele , amb moll fins i tot les de carretera donen les seves alegries!

Trobem un parell de vegades uns motoristes amb qui entrem a Sant Celoni plegats. Tants cavalls per acabar fent el burro !.

El track entrava per el final de Sant Celoni i ens convé anar a buscar-lo. Quan gairebé ja sortim de la població fem una aturada que ens dona una mica d'aire. Segons el track ens falten 24 quilòmetres. Quan passen set minuts de les set de la tarda envio un missatge a l'Anna que encara estan prop de Calaf.
17 anys més tard podrem fer una foto diferent . Baixa amb els peques: en Sergi i en Gerard.

La Fina que recordarà temps de festeig amb l'Isi , si no hagués vingut a estudiar ...o això deià ell...a Canet , potser no hi haguessim fotut la banya amb aquesta insistència. Ara que té les nenes ,..ja grans i alguna recentment casada, força diferent al panorama de la foto de fa 17 anys.

Pel que fa als nous , en Ribi aquella època no anava en bicicleta , en Gerard, tampoc anava en bicicleta i tenia més pel que avui i els altres dos , la Sònia i el Manolo , segurament si haguessim coincidit estarien amb nosaltres doncs tots dos són del grup dels patidors. Avui no patirem aquell fred terrible a les mans  de la darrera raquetada nocturna. Quina fama que ens estem guanyant amb aquestes enrredades!.

Seguim el track que ens obliga a passar la Nacional. Per sort no hi ha gairé trànsit. Ara anem pujant tot passat per damunt l'autopista i iniciem els camins típics del Maresme , amb aquell sauló tant fi i traïdor que a l'Isi encara li recorda aquella caiguda als primers quilòmetres dels 100 kms dels Camins de les Guilleries ...i que el va obligar a anar visitant tots i cadascun dels llocs de la creu roja als controls de la prova !.

De moment anem seguint el track. De cop ens trobem amb el track que marca cap a dreta i el sender perfectament senyalitzat amb la senyalització metal.lica que ens fa pujar recte. Una mica de dubte i decidim anar per la ruta marcada. El track s'allunya sense remissíó. Més endavant veiem uns rètol de cami habilitat pels bombers per fer les tasques de amb més garantia. Suposem que és una variant nova , no reflectida en els tracks penjats a la FCEE , però mentres hi hagin senyals ...i siguin del GR-5. Cap problema !.

En una de les rampotes de les dures tinc problemes amb el canvi del darrera, la cadena em surt cap a la roda i es queda completament tensada. De moment anirem marxant sense fer servir el darrer pinyó, no sigui que s'hagi doblegat alguna cosa i tinguem Pasqua abans de Rams. Ja olorem la sal del mar ...i els nervis estan a flor de pell !.

De cop les marques del GR desapareixen. Algun trencall ens ha fet la guitza. Obrirm el track del gps . Si continuem recte ens en anem a Vallgorguina , a esquerra veiem el track que ve de Montnegre . Disparitat d'opinions , l'Isi que diu que ja veu el mar ...si però no Canet...! Tinc la sensació d'un déjà-vu em sembla que tornem al 96 amb les fotocopies i mostrant on erem i el que ens faltava. No perdem els nervis !. Quan veu l'error es disculpa , l'instint a vegades ens fa la guitza, per això serveix el gps , ara veiem que la cosa cal adreçar-la. Anem massa cap a sud . Sort que en un mas un home ens fa cinc cèntims.

Cal anar fins les quatre carreteres i d'allà baixariem de pet a Sant Iscle. Ens ho passem de llarg però finalment arribem a Sant Iscle de Vallalta. Preguntem . Ens fan les observacions, A la sortida del poble trenco a dreta . Crits . On vaig !  el Manolo : "Ramon que cuando ves una xopera te tiras a ella. Deixo estar el gps, deixem-ho correr , la penya vol baixar per la carretera ! " .

Baixem per la carretera ràpids , ara tot serà si anem en la direcció correcta. Fem una volteta de collins. Dels 5 quilòmetres per arribar a final de track , passsem a donar una volteta de 10 quilòmetres. Mentres ens aturem a Sant Pol a preguntar quina hora és , li pregunto a un home que ens indica el que cal fer. Vinga rematem la jugada , la foscor se'ns fot a sobre però al arribar a l'estació enganxem un espectacular tram final paral.lel a la carretera i separat d'ella per un petit malecó de formigó . Una autèntica passada, adrenalina per algun tram inclós a les dunes on ens trobem un paio en una vella bicicleta que no acabem de veure clar si està arreglant unas punxada ...o fent-se  "una punxada".

Finalment arribem a les primeres edificacions de Canet. Ens foten una escridassada l'entrada del parking. Alegria al retrobar-nos amb els nostres, els xics que ja van amb els frontals , l'Anna , la Fina i la Sònia.

S'ha aconseguit ...gairebé era una quimera i avui diset anys més tard completem una història que ben be podria ser anomenada com en els 80's : the neverending history !

Wikiloc Track Etapa 1      Wikiloc Track Etapa 2      Foto Picasa                     Crónica etapa 1