En Manolo, proposa per aquest diumenge (si el fret Siberià) ho permet, una sortida a fer un Geocaching especial al " territorio comanche de Rubió "
Sortida com cada diumenge del Rosa a les 8:00
Normes básiques:
1.- Si la ruta te algún problema, la culpa és del Manolo
2.- Si ens perdem en algún lloc, la culpa és del Ramón Catalan
3.- Jo no tinc mai cap culpa
Amb aquestes referències ,i de bones a primeres , no és d'extranyar que hi hagi poca gent al Rosa.
A part de l'organitzador de l'event , en Manolo som: l'Isi , en Ribi , , en Miki Viladrich , que a darrera hora s'ha apuntat a aquesta historia , i en Joel que ahir va anar a caminada fins Castellfollit i ens avisa que ha de tornar d'hora.
Anem cap a Solanelles on ja comencem a veure com serà la ruta d'avui: els llocs on la neu ha estat trepitjada queda convertit en una perillosa pista de patinatge que et pot fotre a terra en un clucar d'ulls. No val a badar !.
En Ribi , l'home del xerrac , ens comenta que ja té la ruta propera a Castellfollit desbrossada i que el tram és de gran bellesa. Cal montar una sortida ja i provar-la !.
Passem pels horts d'els Prats de rei i enfilem la pujada cap a can Bartomeu. Sols és el camí d'aproximació al territori comanxe i ja estem suant la "gota gorda". Ai , ai ,ai !!!.
Quan som al trencall de la carretera de les Maioles i veient que la cosa va tard, el nostre guia (espiritual) ens diu que millor anem directament per la carretera fins l'Hostal Vell doncs si baixem pel camí arribarem a mises dites.
Així doncs carretera ...i manta !
D'aquesta manera , ens arribem al trencall , moment que aprofiten en Ribi i en Joel per girar cua i tornar cap a Calaf. Ara que venia el bó !
La mateixa entrada al camí ja és una pista de patinatge i ens torna a posar en tensió. Passats uns metres , caiguda de l'Isi que trenca la maneta del canvi. Ja se sap , aquestes bicis noves : tot plasticot !
Anem agafant algunes congestes fins arribar al trencall que va a espetegar a la valla . Ara si que comença l'hora de la veritat. "El camino sin retorno" com ens diu en Manolo, tot donant-li emoció al tema.
Passem les bicis per damunt la valla i nosaltres passem pels filats , vigilant no quedar-nos enganxat.
Ara comencem a seguir al "jefe" que als seus dominis es fot a correr com un boig. Per sort amb la traçada sobre la neu serà dificil que s'ens escapi.
Primer planegem però de cop comencem a baixar . Tot i que fem tramets de la sortida d'ara fa justet un any , el fet de trobar el terreny nevat li dona un caire totalment diferent. En ocasions sort en tenim de la neu que ho tapa una mica tot doncs fot pinta que hi ha força aragall i pedra.
Així ens arribem a una esplanada on el mateix Manolo dubta de per on baixar. Ai , ai , ai . Finalment trobem el cami (?) pel mig del bosc que amb penes i treballs , tot baixant margeres ens porta fins un entorn conegut , la Font de Buimira.
Prenem el cami que va pujant suaument fins que de cop s'encabrita amb mala llet. No és d'extranyar que estigui fort. Amb aquestes zones d'entrenament ho has d'estar per pebrots!.
Anem pujant i guanyem alçada amb poc temps. Ara ens comenta que avui l'esmorzar el fem a casa seva. Aquest és el geocaching especial. Una bona troballa !.
Comencem a veure la seva casa al fons. Ens ve a rebre la Laika , la seva gossa que es fot a correr com boja al veure l'amo.
Quan arribem a l'era de la casa , la Sonia ens dona la benvinguda. La sorpresa consisteix en un bon tiberi que ens té preparat, , l'excusa és el seu 39è aniversari del Manolo. Com ben diuen els sants tenen vuitada i a més a més qualsevol excusa és perfecte per aquest tipus de celebracions!.
A la vora del foc a terra , anem fent desapareixer el formatge , la llonganissa , botifarra , coca i tot un bé de deu de menjar que ens tenia a punt.
Per no desmereixer , també fem els honors amb els vins i fins i tot l'anis del mono , que serveix per ambientar una mica l'esmorzar...quan més grans ...!
Fa una mica de mandra tornar a pedalar , però el rellotge ens mostra que anem tard. Hem de tornar cap a casa.
Primer anem a veure els cavalls i llavors comencem a baixar pel cami , vigilant els famosos i lliscants tubs negres , no ens facin interessar per la geologia d'una manera massa propera !.
Primer en Manolo s'escapa sol ,al deixar la gossa a la casa , però la Laika finalment s'en surt amb la seva i ens acompanya durant el cami de retorn , tot i que no estem segurs de que la roda del davant de la seva bici aguantarà , doncs la Laika no para de mossegar-la.
Els senders tant de pujada com de baixada es fan força bé , tot trepitjant la neu verge , encara que de cop comencem a trobar unes ensangonades petjades de senglar. Sols ens faltaria trobar una d'aquestes bestioles ferides , de cara i amb neu !.
El Manolo ens mostra a l'altra banda del barranc i a baix les runes de la Font Solana . I diu que hi hem de passar. Ospes quina volteta que ens falta!
Jo continuo esbarallant-me amb els meus pedals , doncs les sabatilles tenen poca sortida i queden massa sovint les cales plenes de glaç que fa impossible enganxar la cala.
Es tard ...i vol ploure ( o millor nevar) . Ara ens toca baixar fins el pas de la riera , començar a pujar cap a les runes , seguir la pujada cap a la Font de la Solana, que per acabar de rematar , en Manolo em fa memòria que l'any passat anavem pujant damunt la bici tota l'estona. O ens fem grans o avui és diferent !.
Finalment arribem a la tanca i agafem de nou el cami . Ara torna tocar la part més perillosa. Als trams aixafats pels cotxes i glaçats tenim varis ensurts que ens fan comprovar la duresa del terra. L'Isi torna a trencar més peces. Més val que tornem a casa o es quedarà sense bici !.
Abans d'arribar a la carretera ens comença a nevar amb uns grossos flocs de neu , que n'avancen a cobrir-ho tot.
Sort que dura poca estona , encara que l'alegria que es viu al grupet fa que sembli que ens haguem fumat el contingut de la boseta que trobem al mig del camí !. I ja en van dos trobats!.
En Manolo ens acompanya fins el trencall de la carretera on novament li agraïm el detall que ha tingut , i sols li podem desitjar que continui fent semblants obres ... amb aquests manobres !. Nosaltres degut a que és tard agafem la carretera per arribar el més aviat possible a Calaf.
Fotos
A part de l'organitzador de l'event , en Manolo som: l'Isi , en Ribi , , en Miki Viladrich , que a darrera hora s'ha apuntat a aquesta historia , i en Joel que ahir va anar a caminada fins Castellfollit i ens avisa que ha de tornar d'hora.
Anem cap a Solanelles on ja comencem a veure com serà la ruta d'avui: els llocs on la neu ha estat trepitjada queda convertit en una perillosa pista de patinatge que et pot fotre a terra en un clucar d'ulls. No val a badar !.
Passem pels horts d'els Prats de rei i enfilem la pujada cap a can Bartomeu. Sols és el camí d'aproximació al territori comanxe i ja estem suant la "gota gorda". Ai , ai ,ai !!!.
Quan som al trencall de la carretera de les Maioles i veient que la cosa va tard, el nostre guia (espiritual) ens diu que millor anem directament per la carretera fins l'Hostal Vell doncs si baixem pel camí arribarem a mises dites.
Així doncs carretera ...i manta !
D'aquesta manera , ens arribem al trencall , moment que aprofiten en Ribi i en Joel per girar cua i tornar cap a Calaf. Ara que venia el bó !
La mateixa entrada al camí ja és una pista de patinatge i ens torna a posar en tensió. Passats uns metres , caiguda de l'Isi que trenca la maneta del canvi. Ja se sap , aquestes bicis noves : tot plasticot !
Anem agafant algunes congestes fins arribar al trencall que va a espetegar a la valla . Ara si que comença l'hora de la veritat. "El camino sin retorno" com ens diu en Manolo, tot donant-li emoció al tema.
Passem les bicis per damunt la valla i nosaltres passem pels filats , vigilant no quedar-nos enganxat.
Ara comencem a seguir al "jefe" que als seus dominis es fot a correr com un boig. Per sort amb la traçada sobre la neu serà dificil que s'ens escapi.
Primer planegem però de cop comencem a baixar . Tot i que fem tramets de la sortida d'ara fa justet un any , el fet de trobar el terreny nevat li dona un caire totalment diferent. En ocasions sort en tenim de la neu que ho tapa una mica tot doncs fot pinta que hi ha força aragall i pedra.
Així ens arribem a una esplanada on el mateix Manolo dubta de per on baixar. Ai , ai , ai . Finalment trobem el cami (?) pel mig del bosc que amb penes i treballs , tot baixant margeres ens porta fins un entorn conegut , la Font de Buimira.
Prenem el cami que va pujant suaument fins que de cop s'encabrita amb mala llet. No és d'extranyar que estigui fort. Amb aquestes zones d'entrenament ho has d'estar per pebrots!.
Anem pujant i guanyem alçada amb poc temps. Ara ens comenta que avui l'esmorzar el fem a casa seva. Aquest és el geocaching especial. Una bona troballa !.
Comencem a veure la seva casa al fons. Ens ve a rebre la Laika , la seva gossa que es fot a correr com boja al veure l'amo.
Quan arribem a l'era de la casa , la Sonia ens dona la benvinguda. La sorpresa consisteix en un bon tiberi que ens té preparat, , l'excusa és el seu 39è aniversari del Manolo. Com ben diuen els sants tenen vuitada i a més a més qualsevol excusa és perfecte per aquest tipus de celebracions!.
A la vora del foc a terra , anem fent desapareixer el formatge , la llonganissa , botifarra , coca i tot un bé de deu de menjar que ens tenia a punt.
Per no desmereixer , també fem els honors amb els vins i fins i tot l'anis del mono , que serveix per ambientar una mica l'esmorzar...quan més grans ...!
Fa una mica de mandra tornar a pedalar , però el rellotge ens mostra que anem tard. Hem de tornar cap a casa.
Primer anem a veure els cavalls i llavors comencem a baixar pel cami , vigilant els famosos i lliscants tubs negres , no ens facin interessar per la geologia d'una manera massa propera !.
Primer en Manolo s'escapa sol ,al deixar la gossa a la casa , però la Laika finalment s'en surt amb la seva i ens acompanya durant el cami de retorn , tot i que no estem segurs de que la roda del davant de la seva bici aguantarà , doncs la Laika no para de mossegar-la.
Els senders tant de pujada com de baixada es fan força bé , tot trepitjant la neu verge , encara que de cop comencem a trobar unes ensangonades petjades de senglar. Sols ens faltaria trobar una d'aquestes bestioles ferides , de cara i amb neu !.
El Manolo ens mostra a l'altra banda del barranc i a baix les runes de la Font Solana . I diu que hi hem de passar. Ospes quina volteta que ens falta!
Jo continuo esbarallant-me amb els meus pedals , doncs les sabatilles tenen poca sortida i queden massa sovint les cales plenes de glaç que fa impossible enganxar la cala.
Finalment arribem a la tanca i agafem de nou el cami . Ara torna tocar la part més perillosa. Als trams aixafats pels cotxes i glaçats tenim varis ensurts que ens fan comprovar la duresa del terra. L'Isi torna a trencar més peces. Més val que tornem a casa o es quedarà sense bici !.
Abans d'arribar a la carretera ens comença a nevar amb uns grossos flocs de neu , que n'avancen a cobrir-ho tot.
Sort que dura poca estona , encara que l'alegria que es viu al grupet fa que sembli que ens haguem fumat el contingut de la boseta que trobem al mig del camí !. I ja en van dos trobats!.
En Manolo ens acompanya fins el trencall de la carretera on novament li agraïm el detall que ha tingut , i sols li podem desitjar que continui fent semblants obres ... amb aquests manobres !. Nosaltres degut a que és tard agafem la carretera per arribar el més aviat possible a Calaf.
Fotos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada